Quan la vam veure a Fira Tàrrega 2016, el tercer dia de la fira (10-9-2016), ja vam escriure en la RESSENYA que llavors vam publicar: Sens dubte aquesta proposta és un dels millors espectacles d’aquesta Fira Tàrrega.
I ara no hem dubtat a repetir espectacle per tal de copsar les diferències entre representar-la a l’aire lliure, literalment a sota d’un pont, com va ser el cas, … a representar-la en un recinte tancat.
Diferències hi són evidentment, perquè la màgia del lloc on es va estrenar no la pot aconseguir un lloc tancat, malgrat l’esplèndida escenografia emprada a La Seca, però tot i això, podem tornar a repetir que és un dels millors espectacles que hem vist mai.
Roberto G. Alonso interpreta el personatge amb una gran autenticitat i, també aquesta vegada ens espera a l’escenari menjant a cullerades una llauna de foie gras. Passeja amunt i avall per la sala Joan Brossa de la Seca, que ha canviat totalment la seva fesomia. Extraordinària escenografia.
Un text escrit a quatre mans per Marc Rosich i el mateix Roberto G. Alonso, un text amb una sensibilitat extraordinària i amb moltes notes d’ironia i humor. Marc Rosich és el director de la proposta.
Intenta mantenir la seva dignitat malgrat haver perdut l’amor i l’habitatge, viu sota un pont i lluita per la supervivència compartint amb qui la vol escoltar, les desil·lusions que l’han portat on és i al mateix temps recordant a través dels vestits que va poder portar amb ella, el que havia estat i el que hauria volgut ser.
A mesura que ens va explicant la seva història, l’actual i la passada, apareix la dona desnonada emocional i econòmicament que lluita per sobreviure. És brutal l’escena on ella dialoga amb una làmpada-empleada del banc i la intenta convèncer que pagarà, que únicament necessita una mica més de temps.
Mentre amb les sabates de taló va foradant els cartons que cobreixen el terra, ens diu com si res que ella a casa seva tenia parquet. També ens explica que s’havia endut molts llibres però que el fred de l’hivern la va empènyer a cremar-los, ja que com diu “nada arde mejor que la ficción“.
Una peça que inclou dansa, teatre gestual, text, playback, cançó en directe i performance. Roberto G. Alonso es va canviant de vestuari contínuament i ens fa un genial play back de Mari Trini o Sara Montiel, moments de dansa com la que interpreta en el sofà verd, vestida de verd, amb la cançó “Soledad” de Chavela Vargas d’acompanyament, o la cançó que interpreta en el moment final “je suis malade” de Lara Fabian, mentre abandona l’escenari per la sortida d’emergència igual que a Tàrrega abandonava l’escena bordejant el rierol.
Una autèntica joia que ens ha tornat a emocionar.
Excel·lent la coreografia, l’escenografia, la música, la interpretació, el text, la llum … Absolutament tot.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
