Si tenim en compte que el fragment d’Home i Senyor és només un aperitiu, segur que podem deixar-nos anar per la màgia de l’autor napolità i gaudir de La gran il·lusió de la manera que es mereix. Alguns diuen que no s’haurien d’haver ajuntat les dues peces, però el que està clar és que l’encant de la segona és innegable. Es tracta d’un text més proper a L’art de la comèdia que a Dissabte, diumenge, dilluns. Concretament, estem davant d’un De Filippo més pirandellià que mai, que escriu amb senzillesa -i un rerefons desolador- sobre l’afilada frontera entre ficció i realitat. De fet, no és gens innocent la història del pobre Calogero Di Spelta, que prefereix viure en la mentida abans que afrontar la veritat.
La manera com Pasqual porta a terme la proposta escènica és senzillament màgica. Les projeccions, la música en directe, l’hàbil utilització dels recursos del Lliure i l’ús d’un atrezzo molt encertat donen l’embolcall perfecte al producte, que a mi em va interessar de principi a fi… potser perquè Bosch i Madaula em van deixar tan bocabadat que ja no vaig desenganxar-me de la història. El que fan realment aquests dos actors -molt ben secundats per un repartiment molt sòlid- sembla fàcil però és realment digne d’admirar. Envegem a companyies estrangeres (moltes vegades amb raó), però estic segur que algunes d’elles (les italianes, incloses) envejarien tenir dos actors com aquests, capaços de passar pel clown o la farsa com qui passeja per un camí llargament transitat i entrenat. Sense cap mena de dubte, un espectacle recomanable i amb més capes de contingut del que aparentment pugui semblar.