Després de l’esplèndida posada en escena que Lluís Homar va dur a terme amb L’art de la comèdia la temporada passada, sembla que els nostres escenaris estan experimentant un cert idil·li amb el teatre d’Eduardo de Filippo. Dirigida per Lluís Pasqual, el millor de A teatro con Eduardo és l’aclaparadora confirmació de la vigència humorística d’aquest dramaturg italià, sempre que se li sàpiga treure profit. L’obra està dividida en dues parts que, en realitat, són dues peces independents unides per aquest espectacle: Home i senyor i La gran il·lusió. La primera és una divertidíssima caricatura dels tics, manies i misèries que esdevenen durant un assaig qualsevol d’una companyia itinerant. El ritme frenètic, l’encertat mecanisme dels gags i uns actors en estat de gràcia fan d’aquest inici un esplendorós entreteniment que sobrepassa, per la seva perfecció còmica, les seves humils intencions. La segona part, en canvi, és més lenta i elegant, i obre una reflexió interessant sobre realitat i ficció, i la necessitat, a vegades, de creure en certes mentides. El recorregut, però, per arribar fins a aquesta conclusió sembla donar massa voltes, insistint en el tema amb reiteracions que fan perdre, en alguns moments, l’interès. Afortunadament, la música en directe i l’ambientació fan la vetllada molt agradable, així com el treball d’un superb repartiment del qual destaquen uns inspirats Jordi Bosch i Ramon Madaula. Es tracta d’un d’aquests muntatges tan captivadors que, en acabar, el públic oblida els seus defectes i recorda només els bons moments, especialment, els del seu primer fragment.
Enllaç copiat!