No és cap secret que Baró d’Evel ja és un grup de referència dins de les arts escèniques dels darrers anys al nostre país. Aquest cop ha tingut l’estrany honor d’inaugurar el Festival Grec més peculiar i valent de tots els que s’han fet des de la seva creació, allà pel 1976. La pandèmia ha obligat a buidar seients, a extremar les mesures higièniques, a reduir espectacles i a buscar fórmules híbrides que tornessin a portar el teatre, la música, la dansa i el circ a la nostra ciutat. A diferència d’altres festivals estiuencs de referència, Barcelona no ha renunciat a l’esperit del Grec i ofereix una programació que s’ha ajustat, adequat i versionat segons les circumstàncies. El cas d’aquest espectacle inaugural no ha estat pas una excepció.
A tocar! recupera números i fórmules d’altres espectacles, com si fos una extensió de Là o de Falaise. Comença amb una impactant performance i de seguida ens retrobem amb personatges ja coneguts pels seguidors del grup; però lluny de ser un refregit l’espectacle deriva cap a una mena d’exorcisme de la pandèmia. Veure un pallasso parlant de la mort o un artista com Frederic Amat creant l’espai escènic en directe són algunes de les sorpreses amb les que Baró d’Evel ha volgut celebrar el teatre i foragitar els mals esperits. La poesia, evidentment, acaba fent la resta, perquè si d’alguna cosa sap aquest grup és de vestir qualsevol acció amb un ressò poètic que enamora… i convenç.