Proposta pel públic preadolescent, en tierra de nadie. A priori, sona (massa) ambiciós adaptar el clàssic de Molière, no ja a l’època actual, sinó a un llenguatge dirigit a joves i en clau de musical. Doncs bé, l’ambició té premi.
En un institut, l’AZ creu que tots els seus companys són hipòcrites. Viuen pendents de likes i followers, tots molt amics però es critiquen per darrere, no es diuen els defectes a la cara … No es lliuren ni els seus amics, cansats de la seva honestedat brutal. El conflicte apareix quan la noia que li agrada és precisament una influencer, amb la seva cort d’aduladors.
Sí, és clar, la sinceritat és un valor en sí mateix però ¿és viable portar-la a l’extrem de dir sempre, sempre la veritat encara que facis mal a aquells que aprecies? Potser no cal riure les gràcies als altres però tampoc recordar-los una vegada i una altra els seus defectes. I, a la fi, l’equilibri entre no ser hipòcrita i encaixar.
La música és molt atractiva amb accents pop i tocs fins i tot latinos, sense oblidar allò que anomenem “musical, musical”. I amb un repartiment amb experiència en el gènere: Adriana García (That ‘s a musical), Mikel Herzog (Carrie), Odo Cabot (El despertar de la primavera), Mireia Òrrit (Rent) i Clara Mingueza (Paràsits).
El millor: L’agradable sorpresa, i mèrit, de trobar just el perfecte equilibri entre erudició i accessibilitat, al barrejar d’una manera absolutament natural llenguatge actual amb formes cultes, una delícia per a l’oïda integrada perfectament en els diàlegs.
El menys millor: al contrari de la majoria d’obres, a aquesta li anirien bé 10 ‘més per aplanar el camí cap el desenllaç.
En resum: ideal per a famílies amb no tan petits, apunts de valors i reflexions sense que soni a sermó d’ètica (o com es digui ara l’assignatura), apuntant a un ús més sensat de les xarxes socials, amb l’embolcall d’un musical fresc, àgil, divertit i ben interpretat que passa volant.