Una obra (o són dues?) tendra, emotiva, dolorosa, sensible i realista. Més propera del que sembla en la seva descripció de la precarietat, de la que estem més a prop del que creiem, i tot i així, fuig del pamflet.
L’origen va ser, i es nota una mica, en el soliloqui “Jo abans sortia més”, on una jove explica com la crisi económica l’havia atacat amb sanya (l’atur de la mare combinat amb la mort del pare, context econòmic difícil, poder continuar o no estudiant quan els estudis determinen el futur professional…) i l’ha dut a viure al carrer. Un personatge dur però tímid, descol·locada en la seva nova vida, aferrada al passat, proper i que viu com en un somni, esperant que al despertar tot serà com abans (com si l’abans hagués estat perfecte). En aquest relat hi apareixia el germà, que havia fugit (o s’havia salvat?) i l’autor, Daniel J. Meyer abans del fenomen A.K.A., va crear un altre soliloqui on ell explicava la seva vida, tan semblant i tan diferent, intentant oblidar el passat. Juntes, dues visions, dues opcions vitals, ferides i oblits, són ABANS.
Per mi, la part d’ella és la més interessant, potser per ser l’embrió de la proposta o per haver-me identificat més.
Grans, però grans interpretacions de Laia Pallejà i Marc Pociello, amb un final un pèl precipitat però tremendament real, per dur que sigui (cosa que agraeixo molt).