L’obra comença amb el diàleg de la protagonista -una astrònoma que treballa en un planetari- amb la seva filla, una nena que escoltarem diverses vegades al llarg de l’obra però que no veurem mai… Aquest presagi, que de mica en mica s’anirà convertint en un fet constatable, és el motor que fa moure aquesta història. Una commovedora història sobre una persona que pel seu ofici sap veure fins a la més recòndita estrella, però que en el terreny personal està desenvolupant una malaltia que aviat la deixarà cega. Les dades científiques, les vivències domèstiques i els neguits més íntims van donant forma a un relat que a vegades cau en repeticions, però que es gaudeix per la seva honestedat i la seva capacitat de variar el ritme cada deu minuts.
Pep Pla ha fet una direcció intel·ligent, àgil i clarificadora. Els canvis de ritme i la cura del text són dos pilars fonamentals de la direcció, tot i que sense Míriam Iscla res es podria entendre. La seva composició actoral torna a ser impecable, i per si fos poc, ens deixa veure registres als que no ens té acostumats. Sens dubte estem davant d’un text prou interessant i d’un espectacle brillant, mai millor dit, ja que la seva estètica de planetari ens dona escenes bellíssimes… No us la perdeu.