Podria semblar, un cop llegida la sinopsi d’aquesta obra, que estem davant d’una proposta d’una intensitat dramàtica difícil de digerir. La història de la treballadora d’un planetari a la qual li diagnostiquen una malaltia degenerativa que la deixarà cega és, sens dubte, un material tan interessant com delicat. Però res més lluny de la realitat. El gran valor d’aquest muntatge és aconseguir alleugerir la càrrega de la seva premissa per fer-la assumible per l’espectador sense frivolitzar, banalitzar-la o restar-li ni una mica de la seva profunditat. Com ja ha fet altres vegades, Míriam Iscla torna a demostrar el seu immens talent interpretatiu per emocionar-nos amb les preocupacions i angoixes d’aquesta dona en plena crisi existencial que ha de fer-se càrrec de la nova situació, a més de trobar la manera d’explicar-li a la seva filla petita. La peça travessa intel·ligentment totes les fases del dol al llarg d’un monòleg replet de bellesa, tristesa i vitalitat. Aquesta peculiar barreja entre fatalitat, pinzellades humorístiques, humanisme, ciència i reflexions filosòfiques resulta una experiència captivadora, on pares i fills es podran sentir identificats. Però més enllà de la part personal, la ceguesa a Abans que es faci fosc funciona com a una metàfora fantàstica de l’ésser humà, ja que, en certa manera, tots estem cecs davant del nostre destí i el de l’univers. I no és fàcil bregar amb això.
Enllaç copiat!