Ja deia Woody Allen que contra la depressió no hi ha res com tornar a veure Sonrisas y lágrimas. Jo afegiria que per a unes determinades generacions -totes les que venen des de la dècada dels vuitanta- escoltar les cançons d’ABBA produeix el mateix efecte, ja sigui recuperant vells vinils, en forma de musical o a manera de concert. En aquesta ocasió s’ha optat per un revival amb estètica de gala televisiva i una potent il·luminació de concert a l’aire lliure. Tot el protagonisme, com era d’esperar, se l’emporten les melodies del grup suec, gràcies a la interpretació de quatre cantants competents i set esforçats ballarins que no van parar ni un moment. També hi ha una veu en off que intenta unificar l’espectacle i aportar dades sucoses sobre el quartet, però que no aconsegueix cap dels dos propòsits. S’anuncia en repetides ocasions que s’explicaran anècdotes del grup, però en cap en moment es diu que van ser els primers en utilitzar el sintetitzador electrònic, les tècniques digitals o en llençar al mercat el primer compact disc. Tampoc es diu que van començar a triomfar essent dos matrimonis i que quan es van dissoldre -de mala manera, segons explica la llegenda- ja feia temps que estaven divorciats.
En definitiva, un concert que sense aconseguir l’excel·lència a cap nivell intenta entretenir i convèncer a un públic que ja ve totalment entregat des de casa…