Tornar als orígens de la dansa contemporània

Aquesta obra va ser estrenada fa 30 anys, i es nota. Fins i tot algú que no hagi vist molta dansa contemporània se’n pot adonar ràpidament que això és d’una altra època i que, a més a més, no se n’ha fet cap revisió. En vídeos del 1990 es pot comprovar que l’escenografia d’ara és un calc exacte de la de llavors. La coreografia, des del principi fins al final, és d’un academicisme massa estricte, com si et trobessis en una classe de dansa contemporània d’aquella època. La intenció de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker segurament ha estat mantenir al màxim l’essència de l’espectacle en el moment en què va ser creat, i probablement l’obra interessarà a qui vagi més enllà del que es veu a escena i analitzi l’obra en el seu context històric. Si analitzem estrictament el que veiem a l’escenari, no obstant, ens trobem davant d’una obra plana, sense sorpreses, molt ben executada però insulsa. Cal destacar això, sí, la gran complicitat entre les ballarines, que saben escoltar-se les unes a les altres i transmetre aquella força de les dones quan fan pinya.