Poques obres aguanten el pas del temps com Acorar. La vaig veure fa 10 anys a l’Espai Brossa, em vaig comprar el llibre, vaig llegir i rellegir el text, en vaig subratllar les paraules que m’encuriosien, les vaig intentar pronunciar amb la mateixa gràcia que en Gomila, el vaig regalar, vaig fer que en gaudissin la gent de la meva vora i és clar.. el llibre ha desaparegut, motiu pel qual he de tornar-hi amb el record d’una obra inoblidable.
Toni Gomila, creador i intèrpret d’aquest meravellós text, ha millorat també amb el pas del temps mantenint la riquesa verbal i interpretativa, sense perdre ni una mica s’accent mallorquí. L’ha fet seva. Durant aquests deu anys hem vist a Toni Gomila actuant en altres obres, com a Hamlet dirigit per Oriol Broggi o en series televisives com Això és mel però sempre (sense voler) el sentim recitant aquest text amb el que va aconseguir entre d’altres, el Premi Serra d’Or 2013.
La matança del porc era una necessitat i també una festa que reunia a tota la família durant un dia sencer al voltant de la feina per elaborar tots els embotits que se’n deriven i dels que en vivien tot l’any. La distribució de les tasques ens mostra el paper de cadascun dels membres de la família i el paper unificador i omnipresent de la dona.
El recitat de Gomila és un cant a les paraules, és una lluita aferrissada per mantenir i conservar el poder de la llengua i de les paraules emprades en aquesta festa i que s’entesta en que no caiguin en l’oblit: potó, cuixot, sagí, zulla, espinada, llom, llomillo, costella, costella dolça i, sobretot, botifarró i la reina de la festa: la sobrassada. També critica la utilització dels genèrics per part del jovent per desconeixement dels noms dels ocells i dels arbres. “Quan moren es mots, moren es conceptes”, i la vida morirà com moren es pobles si moren ses paraules”. El ritme i la musicalitat del llenguatge ens atrapa com en un concert. Gomila interpreta els diferents personatges que hi intervenen. Ens hi trobem a dintre, veiem la padrina a la vora del foc donant consells que no són útils perquè les coses ja no són el mateix.
És un cant a la tradició i a Mallorca i els riscos que l’envolten. Canta amb nostàlgia “aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven; quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical” la tradició passava de pares a fills i Lo nostro s’entenia com allò immutable que donava un sentit de pertinença.