Felicitem al Liceu per aquesta espectacular òpera que tanca la temporada. L’Adriana es va estrenar a Milà al 1902 i a Barcelona amb el mateix repartiment un any més tard. Només ha estat representada 9 vegades en la llarga vida del Liceu i ara sortosament ens arriba la gran coproducció entre el Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House de Londres, Opéra de Paris, Wiener Staatsoper i San Francisco Opera que es va estrenar al Coven Garden el 2010.
Ambientada al segle XVIII el director d’escena David McVicar (que tornarem a gaudir amb la Traviata de la temporada vinent), aconsegueix amb gran majestuositat i elegància fer un cant a l’espectacle mostrant el teatre per darrera i per dins al primer acte i en forma del “teatre dins del teatre” al segon acte com va fer Leoncavallo a Pagliacci amb molta més senzillesa com corresponia al teatre verista.
L’òpera està basada en esdeveniments reals. Adriana Lecouvreur, d’origen humil, va arribar a ser la principal actriu de la Comédie Française que declamava Voltarie, Racine, Corneille i que va morir als 38 anys suposadament enverinada. Un dels seus admiradors va ser Voltaire que va criticar que el seu enterrament no es fes amb la importància que l’actriu mereixia. Eugène Scribe i Ernest Legouvé en van escriure una obra teatral i ja en ple segle XIX el mite es va adaptar a l’òpera amb el libretto d’Arturo Colautti i la música de Francesco Cilèa el qual es considera un compositor verista quan tot just acabava el Bel Canto. A diferència del verisme com a tal que es basava en drames rurals, L’Adriana s’envolta de l’elegància, el luxe i la magnificiència de la cort. És una llàstima que Ciléa per diferents motius, entre ells la seva dedicació a la docència, només va escriure tres òperes, la més representada de les quals ha estat l’Adriana tot i que va escriure també l’Arlesiana i Glòria que van tenir una tèbia acollida.
Es tracta d’un triangle amorós entre Adriana Lecouvreur, el comte Maurizio de Saxònia i la princesa de Bouillon, persona molt influent a la cort la qual també està enamorada de Maurizio, tot i que aquest només estima Adriana. La senzillesa de l’argument tot i ser molt rebuscat es pot reduir a un triangle amorós, la gelosia i un final dramàtic com correspon a una bona heroïna tràgica. La resta és espectacular. Les veus han emocionat al públic. La nostra Adriana era Aleksandra Kurzak i el silenci es va fer al Liceu amb l’esperada i coneguda ària del primer acte Io son l’umile ancella (aplaudida apassionadament) la melodia de la qual es va repetint al llarg de l’òpera com un leit motiv. Una Adriana dolça amb una veu meravellosa i uns aguts finíssims que conmouen en totes les escenes, en les àries en solitari o en els duos amb Freddie De Tommasso. La mezzo Daniela Barcellona és la princesa de Bouillon, la tercera punta del triangle amorós, la qual tot i trobar-se indisposada va posar la seva veu al servei de la ràbia i la gelosia.
Patrick Summers dirigeix magistralment l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. El Cor del Gran Teatre del Liceu, amb poca participació en aquesta òpera, és dirigit per David-Huy Nguyen-Phung.
Esperàvem amb il·lusió a Jonas Kaufmann però no ens va decebre gens el tenor spinto Freddie De Tommaso que va emocionar al públic amb l’ària “La dolcíssima efigie” i en el duo final amb Adriana i el baríton d’ampli registre vocal, Ambrogio Maestri, el director del teatre que té lloc a l’escena, enamorat també d’Adriana, molt colpidor i emotiu.
L’òpera és maximalista. A escena, a demés dels cantants hi ha el cor, ballarins, figurants, teatre, actors i públic amb el vestuari exuberant de Brigitte Reiffenstuel. Recomanaria no perdre aquesta joia musico-teatral deixant una mica de banda l’argument per gaudir plenament de la música i de la gran riquesa d’elements escenogràfics i utilleria que hi ha a l’escenari.
Ahir va ser l’estrena. Teniu temps. No us la perdeu.