Crec que va ser Einstein qui va definir la bogeria com repetir el mateix acte esperant conseqüències diferents. Doncs això em passa a mi amb les comèdies de Shakespeare: M’emociono quan les anuncien, corro a comprar l’entrada, llegeixo el text poc abans del dia de la representació, em sembla que són totes iguals, assisteixo a l’obra i m’avorreixo. I a esperar la següent. Crec que, a diferència de les tragèdies, no han envellit bé, els recursos de disfresses, barbes i accents ja no resulten especialment graciosos, els embolics no tenen gaire recorregut i només funcionen (i molt bé) amb registres exagerats, de farsa com els Pàrquing Shakespeare o el Somni d’una nit d’estiu d’Els Pirates.
No han estat una excepció aquests Afanys d’amor perduts, on em vaig avorrir de valent. Llarga, llarguíssima, amb algun element contemporani que no vaig entendre que aportava (projecció de Méliès, patinet, gramòfon …), monòton ritme que no aixequen les carreres dels intèrprets en les seves entrades i sortides i respecte absolut, això sí, a l’original. I aquí està el millor del muntatge: l’adaptació del text ha estat acuradíssima i gaudim d’un llenguatge precís, culte, riquíssim, d’una preciosa cadència (mèrit de l’adaptació i traducció) i ple de frases que exigeixen marbre i són eternes i exactes descripcions dels sentiments i comportament humà. En aquest cas, a més, el text es veu embellit per una perfecta dicció, que no és habitual.
La trama: tres nobles decideixen recloure’s durant tres anys per dedicar-se a l’ intel·lecte i defugir qualsevol contacte amb el sexe femení. Simultàniament, arriben al regne una princesa i la seva cort de tres dames; és obvi com acabarà tot. El problema és que l’estira i arronsa dialèctic es fa repetitiu i la trama secundària, amb uns graciosos noble ridícul, bufó i camperola, queda diluïda. La veritat és que la trama és lleugera (es considera que va ser la primera obra de Shakespeare) i el repartiment no pot fer molt per aixecar l’ interès.
El millor: el cromatisme de la posada en escena (il·luminació, vestuari …).
L’anècdota: només es conserven 14 paraules manuscrites de l’autor: 7 firmes i cap diu exactament William Shakespeare.