Roberto G. Alonso està a punt d’arribar als trenta anys de carrera artística, i pel camí ha fet quasi de tot: coreògraf, ballarí, director teatral, actor… L’hem vist amb la seva companyia pròpia, que encara segueix en actiu, però també a les ordres de gent com Xavier Albertí o Josep Maria Portavella. Durant aquests anys ha anat evolucionant cap al gènere del cabaret, on sembla sentir-se molt còmode. Almenys així ho testimonia la seva faceta darrera del Cabaret 13 o el magnífic Laberint Streaptease, que es va poder veure fa unes temporades a l’Espai Brossa. El seu últim muntatge va en la mateixa línia, tot i que aquest cop dirigeix a un grup d’alumnes i exalumnes de l’Escola Eòlia que s’han organitzat amb el nom de Puro Trámite. Es nota que hi ha hagut un procés de recerca i de treball en grup, sobretot a l’hora de cercar els temes que habiten l’espectacle, i que no són altres que el feminisme, el gènere, l’heteropatriarcat, etc. És a dir, els temes que podem trobar en molts dels muntatges actuals de la cartellera.
La línia estètica segueix els darrers treballs d’Alonso, amb pocs elements escènics, molta llenceria negra i el nu com a element catalitzador, més que no pas eròtic. Tot i així, la principal diferència ve a partir del text, aquí molt més important i significatiu… quasi emparentat amb el cabaret literari dels setanta i vuitanta. Pel meu gust, crec que els textos escollits resulten massa críptics, o potser no massa ben explicats. Un petit entrebanc que, malgrat tot, no enterboleix la part reivindicativa d’un muntatge on la música en directe i l’entusiasme dels nou intèrprets acaben resultant decisius.
