Haendel va utilitzar el libreto del Cardenal Vincenzo Grimani per a composar una música molt adequada per aquesta òpera semi seria, plena d’ironia, humor i embolics. Va ser estrenada a Venècia el 26 de desembre de 1709. Era la segona òpera italiana de Haendel i probablement l’última composició a Itàlia. És una de les millors peces de la història de l’òpera. Haendel, com era habitual en aquella època, va utilitzar passatges coneguts d’altres òperes i oratoris seus de la mateixa època italiana. L’òpera té moments molt lírics.
La història es centra en Agripina, casada amb Claudio, emperador de Roma. Ambicionant el tron pel seu fill Neró, utilitza tot el que està al seu abast per aconseguir-ho: engany, mentida, traïció, difamació, venjança i destrucció. Una història similar havia aparegut abans amb L’incoronazione di Poppea (1642) de Monteverdi, però el libreto de Grimani es centra en Agripina, personatge que no apareix a la versió de Monteverdi.
La direcció musical va anar a càrrec de Maxim Emelyanychev que tocant el clavicèmbal dirigia l’orquestra Il Pomo d’Oro. És un Ensemble fundat al 2012 i dedicat a la interpretació d’òperes i altres peces instrumentals barroques i de l’època clàssica. És un regal veure els músics dalt de l’escenari com també va ser un regal el brillant planter de contratenors com a record dels castrati barrocs. Franco Fagioli (Neró), Xavier Sabata (Ottone), Carlo Vistoli (Narciso). Completaven les veus els baixos Luca Pisaroni (Claudio) i Andrea Mastroni (Pallante), el baríton Biagio Pizzuti (Lesbo) i la soprano Elsa Benoit (Poppea), tots ells especialistes en òpera barroca. La mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato va ser part important de l’èxit del concert. És una artista i una cantant excepcional, única en aquest repertori. Torna al Liceu amb una obra que forma part dels seus programes d’òpera i de concert.
A part de les magnífiques veus, la interpretació de la música i Haendel per damunt de tot, em va sorprendre molt agradablement la interpretació de tots els cantants. Van deixar de banda la rigidesa que imposa el faristol i la lectura del llibret. No necessitaven l’escenografia per demostrar els seus sentiments i passions. La Donato feia anar totes les peces de la seves maquiavèl·liques maniobres amb una tranquil·litat i un somriure que no impedien demostrar els seus grans dots de magnífica cantant.
Va ser una deliciosa tarda d’òpera.