Els Sr. Serrano tenen una manera, estil i llenguatge únics de fer teatre, caracteritzats entre d’altres per l’ús de vídeo en directe, utilització de referents audiovisuals lleugerament fora de context o amb una finalitat diferent de l’original, ús d’objectes i miniatures… per a denunciar situacions com l’especulació immobiliària, el relat de bons i dolents o els refugiats.
En aquesta ocasió han apostat (llàstima) menys per la manipulació d’objectes i més per la part d’interpretació. I aquí està l’etern dilema: si un artista segueix aferrat a allò que tant bé fa i li funciona, diem que es repeteix i si innova, que han perdut el seu camí. Segueixen, i em pirra, explicant-nos mentides o mitges veritats d’una forma tan i tan convincent que tot i saber-ho, te les creus. Magnífics en aquests joc entre veritat i mentida, realitat i reflex.. Es manté, això sí, la sàtira, la denúncia i els referents pop a dojo. En aquest cas, se’n foten del capitalisme, lligat amb el masclisme més animal (King Kong). I tot vehiculat a partir d’una fruita, el plàtan, que resulta que era la fruita prohibida i que permet parlar (massa breument) de la United Fruit Company, que va fer i desfer com va voler (cops d’estat, suborns, poder omnímode…) a força països, origen d’allò de “repúbliques bananeres”.
Ens mostren el frenesí exagerat del capitalisme, el fer-nos creure que “estamos bien”, l’ànsia devoradora de les empreses que només miren el resultat a curt termini (gairebé satisfacció física animal), èxtasi immediat que lliga amb la tremenda haka homoeròtica final al ritme de música electrònica que a mi em van fer venir unes ganes boges d’afegir-me a la coreo, les crisis cícliques per ser cada vegada mes forts (un “cicle sense fi” ben lluny d’aquell d’El Rey león).
En resum: A mig camí, per mi, de Katastrophe (amb la que no vaig connectar gaire) i les fascinants A house in asia, BBBB o Birdie. El resultat és més divertit i simpàtic però la critica i la reflexió m’ha semblat més diluïda i superficial.