El teatre performatiu és esmunyedís perquè és conscient de sí mateix com a experiència única i íntima que un cop acabada potser formarà part de la memòria d’algun espectador però que no quedarà fixada enlloc. Els espectacles de l’Agrupación Señor Serrano deixa a la vista els seus trucs per posar en evidència la inconsistència i la delicades del material amb què fabriquen les seves accions que, inevitablement, s’esfumen. L’evanescència de Birdie, House in Asia… recau, entre d’altres, en la subtilesa del discurs, en la ironització dramàtica que interpel·lava els espectadors, els incomodava perquè els situava en el focus, al centre d’allò que denunciaven.
Kingdom, mitjançant el live cinema, les maquetes, fotografies, videos documentals, música en directe… parla d’una de les estratègies més perverses que el capitalisme ha fet servir per a perpetuar-se: crear noves necessitats. En aquest sentit, la història del plàtan és prou efectiva a l’hora de posar de relleu la manca d’escrúpols amb la qual les grans multinacionals han imposat allò que els ha calgut imposar, amb total impunitat.
ASS ha volgut evitar, en aquesta ocasió, la ironització, i ha donat forma d’apologia del capitalisme a la història. Si no reeixeix és perquè l’espectador és coneixedor des de ben d’hora d’allò que es vol posar de manifest i acaba essent un discurs ingenu. Alhora, l’espectador és desplaçat i només té lloc per a assentir i reafirmar-se en idees que ja tenia abans de veure Kingdom. No ha estat commogut, no ha estat assenyalat com a partícep de tot plegat.