AIXÒ JA HO HE VISCUT (I Have Been Here Before), és un text del dramaturg anglès John Boynton Priestley (1894 -1984), dirigit per Sergi Belbel. Una misteriosa història sobre el fenómen dels “Déja Vu”, la sensació d’haver viscut amb anterioritat una situació, o descobrir que un lloc nou no és desconegut per nosaltres.
Aquesta és la tercera de les obres de J.B. Priestley, escrita el 1937, que componen les anomenades “Time Plays”, juntament amb “Dangerous corner” i la reconeguda “Time and The Conways“. En aquestes tres obres dramàtiques, el dramaturg anglès explora de manera magistral les paradoxes i les teories de John William Dunne sobre el temps no lineal, els “records del futur” i els somnis premonitoris.
La proposta té una base argumental força simple que no volem desvetllar massa, perquè pensem que un dels punts forts d’aquesta peça és justament el misteri que l’envolta. Sis personatges magistralment interpretats per Míriam Alamany, Carles Martínez, Sílvia Bel, Jordi Banacolocha, Lluís Soler i Roc Esquius.
En una casa rural al nord d’Anglaterra, regentada per la Sally Pratt (Míriam Alamany) i el seu pare Sam Shipley (Jordi Banacolocha), el matrimoni Ormund, la Janett (Sílvia Bel) i el Walter (Lluís Soler) coincideixen amb el jove professor Oliver Farrant (Roc Esquius) i amb el doctor Görlter (Carles Martínez), un erudit alemany, de caire misteriós que trastoca l’harmonia del lloc i de totes les persones que hi fan estada o hi viuen.
Tots els hostes tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada i la neguitosa sensació que s’acosta una tragèdia inevitable. Només el doctor Görlter mirarà d’actuar. Descobrirem que tots ells estan lligats per vincles que interrelacionen les seves vides i els fa interdependents.
Un text que fa trontollar la temporalitat dels fets que vivim, que ens pertorba perquè posa en dubte l’objectivitat i la lògica “passat-present-futur”, i que, tot i les explicacions científiques del fenomen, pot causar-nos angoixa i inseguretat.
Carles Martínez, l’enigmàtic doctor Görlter és qui desplega el pensament filosòfic de Dunne amb la teoria del temps en espiral i el convenciment de què hi ha cicles temporals en què una petita variant fa que no tornis al punt inicial, sinó que encetis un cercle nou en una altra realitat.
Però al mateix temps és un text que obre la porta a l’esperança, en pensar que les persones podem intervenir i canviar la deriva dels esdeveniments. Una obra lluminosa que vol mostrar que sempre, sempre, hi ha una sortida.
Una posada en escena amb claus molt cinematogràfiques que segons ens va comentar el mateix Belbel, oscil·la entre dos referents del cinema, Alfred Hitchcock i David Lynch, el primer mestre de la tensió a través del coneixement (l’espectador sap qui és l’assassí), i mestre de la tensió pel desconeixement en el segon cas. Una perfecta combinació del thriller i l’angoixa que genera el desconeixement en una casa rural aïllada i envoltada de boira.
L’escenografia de Max Glanzel i el vestuari de Nina Pawlowsky ens remeten a l’època d’entreguerres, a l’Anglaterra de finals dels anys 30. Magnífic el disseny de so (amb més de 200 efectes diferents) de Jordi Bonet i la llum de Kiko Planas.
Una molt recomanable proposta, dirigida mil·limètricament, on les interpretacions i la posada en escena ens manté atrapats a la cadira i ens fa que, tot i la llarga durada de l’obra, ens quedem amb ganes de mes ……
Amb ganes de llegir el text que han publicat L’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre dins de la col·lecció de textos teatrals Dramaticles.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ