Dues persones al servei de la utopia, immersos en un univers oníric a partir d’una situació aparentment simple. Aquest és el patró que explota la parella creativa formada per la Lluïsa Cunillé, a l’autoria, i l’Albert Arribas, a la direcció. El jardí i El gos mostren també aquest esquema. Dos intèrprets a l’escenari dramatitzen retrobaments, encontres i coincidències que tot ho trasbalsen i tot ho canvien.
Aquest cop, però, la complexitat augmenta perquè els fantasmes que transformen el rumb de la protagonista són diversos. I tots representats per una majúscula i sublim Berta Giraut, que dibuixa amb traça i agilitat les característiques de tres personatges molt diferents entre si. La precisa dicció dels diversos accents que prenen permetrien seguir l’obra amb els ulls tancats. El to, el ritme i la intenció que es desprenen de la seva interpretació marquen la trama i enganxen l’audiència, que ho gaudeix infinitament. Es transforma en escena amb una habilitat màgica, i cada peça li infon automàticament un nou caràcter.
En realitat, la peça és una declaració d’amor al teatre. El personatge que interpreta magistralment l’Antonia Jaume el porta a la sang, i és la seva vida sencera. Pel teatre ho faria i ho deixaria tot. Dirigeix un teatre en decadència, i prepara amb obsessió el muntatge que hauria de fer-lo reviure: una síntesi dels principals clàssics de Henrik Ibsen. Una idea ambiciosa, sense precedents. L’actriu aconsegueix fondre’s en el personatge, i la vivència real del seu patiment i de la seva lluita es transmet en escena. Ho prova tot, s’adapta, es transforma, i s’afligeix, desesperada. Escolta veus pragmàtiques que la torben amb visions d’una contemporània realitat econòmica i que l’obliguen a recular, i es deixa endur per veus somiadores que la sedueixen per anar més enllà. Fins i tot el mateix dramaturg noruec hi diu la seva.
Potser és precisament la inspiració en Ibsen i en el seu inequívoc segell d’autor la que guia l’acurat treball psicològic dels personatges. De fet, trobem paral·lelismes entre el text i el seu recorregut personal: la crisi del teatre que dirigeix, els dubtes sobre l’autenticitat del teatre que s’hi hauria de representar per ser rentable, el refugi en la beguda, l’abandó i el deteriorament… i la recerca de l’essència a través del debat social.
Destaca, a banda de la interpretació, la posada en escena, sincera i transparent, amb un decorat auster, imatge d’un teatre a punt de tancar, i uns elements de vestuari i d’attrezzo a la vista de tothom i que desapareixen a mesura que s’utilitzen, fins deixar un escenari tan despullat com els mateixos personatges.