Alan podria estar a mig camí entre el teatre familiar, el musical de petit format i, fins i tot, el teatre divulgatiu per a adolescents. Potser té una mica de cada, tot i que també és teatre reivindicatiu i compromès. De fet, l’obra es basa en la vida d’Alan Montoliu, que es va treure la vida pels volts de Nadal del 2015 després de patir transfòbia a l’institut de Rubí on estudiava (no va ser l’únic centre escolar en el que va haver de patir bullying). El muntatge, per tant, té la clara voluntat de recordar la figura del noi i de denunciar la tremenda pressió social que va haver de suportar durant la seva curta vida.
Però lluny de recrear-se en el drama, aquest muntatge teatral té la gran virtut de donar una visió optimista i lluminosa de la vida d’Alan i de la seva família. El suport entusiasta de la mare i els petits triomfs aconseguits (va ser el segon menor transsexual de Catalunya que va veure aprovat el seu canvi de nom en el Registre Civil) fan que veiem la història amb els ulls d’un futur més just i esperançador. Les cançons, per la seva banda, també busquen la part més sensible i no la més dramàtica. Fins i tot moments com el de la separació amb el seu passat o el de la mort es produeixen de forma més poètica que tràgica.
L’altre gran encert és la interpretació d’Ander Mataró, que aguanta tot el pes de l’espectacle tot i la seva joventut. L’acompanyen amb solvència la nena Vinyet Morral, Patricia Paisal –magnífica en el paper de mare, tot i algun excés d’entusiasme en les escenes inicials- i Cisco Cruz. Un repartiment solvent per a un muntatge que s’hauria de veure per tot arreu, i amb públic de totes les edats.
