El teatre, com la literatura o qualsevol art serveix per plasmar una realitat i fer-la entendre, denunciar-la o fer-la inoblidable. En algunes ocasions, explicar una història real dalt de l’escenari és una eina molt potent per fer-la entendre i intentar que no es torni a reproduir.
Aquesta és la història de l’Alan Montoliu, un noi transsexual que va patir un calvari per la transfòbia i l’assetjament escolar. Tot i l’amor que li processava la seva família no va poder amb tot l’odi i falta de respecte que va rebre per part dels seus companys/es de classe, professors i gent fora del cercle familiar. La pressió, la tristesa i el malestar que li van ocasionar van fer que Alan es suïcidés amb només 17 anys.
Es tracta de la commovedora narració d’una vida que pretén exposar una violència pretesament silenciada. Emocionen les melodies i lletres creades per Mateu Peramiquel, les veus, però sobretot la força del relat, que se sustenta en unes interpretacions contundents i amb molta presència.
Ander Mataró, el protagonista, té una força innata per desaparèixer darrera d’Alan, és la seva veu la que s’escolta bregant amb tot el dolor i la incomprensió, la que crida amb ràbia contra aquells que li fan la vida impossible, la que intenta assumir i posar en valor per sobre de la resta l’amor de la seva mare i el seu avi. La que es rendeix quan ja no pot suportar-ho més. Mataró aguanta tota l’obra dalt de l’escenari estoicament, deixant fluir cada sentiment i pensament que li passa pel cap al seu personatge.
Alan, en realitat, es divideix en dues interpretacions estrella. Al costat de Mataró s’hi troba Vinyet Morral que sorprèn al públic amb la naturalitat. Aquest tàndem arrenquen somriures i alguna emoció complexa, entre la tristesa i l’alegria. L’escena del comiat entre l’Alan i la Mia és, sens dubte, la millor de tota l’obra. També els acompanyen Patricia Paisal i Cisco Cruz, que destaquen per les seves veus i també per la seva capacitat de deixar brillar al personatge principal.
A l’escenari, una habitació. El santuari de qualsevol adolescent, que es converteix en un espai per somiar, per descobrir-se i també com a refugi. Un reducte que permet al públic traslladar-se a la ment d’Alan i sentir el que ell sent. Pensar en que no és just com va acabar tot, però al mateix temps adonar-se que la lluita continua per a d’altres i que és important deixar clar que no pot tornar a passar.
