A mesura que el salvatge sistema capitalista avança d’una forma més i més salvatge i de les formes més inusitades, comprenem millor els símptomes i diagnòstics de la Societat Líquida de Bauman, que deixa d’esdevenir quelcom permeable i mutant per una societat canviant per a esdevenir quelcom heterogeni, insuls i sense cap mena d’idiosincràsia. Deixem de buscar les veritats reflectint-nos al mirall perquè ja coneixem perfectament la nostra fisonomia, però no ens reconeixem. De la mateixa manera que ja no reconeixem els nostres hàbits ni usos i trobem en el nostre panteó particular, un grapat de deïtats efímeres les quals desconeixem per complet el seu nom.
La infància viscuda i la reviscuda, allunyada de la consciència de la globalitat i la globalització és la que ens fa trobar amb l’essència d’allò que som, quan ens trobem prou allunyats d’allò que ens deshumanitza i fa que tornem a un materialisme prou simbòlic per a poder donar entitat a les paraules que escrivim en una pantalla d’ordinador com a autors i/o escriptors.
És aquest bloqueig de l’escriptor el que trobem en el personatge de Macarena, que malgrat el seu nom, és una porteña/bonaerense de soca-rel. Només els records d’un avi gallec dels mal anomenats allà gallecs, i alguns pedaços d’identitat confusa a través de referents culturals pop, la que fa plantejar-se a Macarena per la seva veritable identitat i llinatge, com si així fos capaç de descobrir què és el que falla en el seu interior. Són els records el que l’angoixen o és l’existència en si mateixa la que l’empeny a prendre una decisió tant irracional com contundent la de travessar tot un oceà per a trobar-se a si mateixa a la península?
A partir d’aquesta primera estada del viatge, que és molt més físic que no pas espiritual, veiem com es formen al seu voltant un seguit d’identitats espanyoles, prou reconeixibles i entenedores, amb el que el personatge no és capaç d’empatitzar perquè no les sent com a seves. És només a partir del descobriment, des de la llunyania de la correspondència del seu avi, un immigrant gallec fugit de la misèria en la qual estava submergida Espanya després de la guerra civil, amb el seu germà. Els contrapunts dels dos mons, un ple de promeses trencades i un altre per promeses per complir. Amb la distància de temps i un oceà d’entremig. Històries de nanas de la cebolla amagades pel bé dels que no poden llegir-les ni sentir-les. La procedència d’aquestes nanas, però, és de llocs on és més fàcil viure, però ja prou es fa si es pot sobreviure.
A partir d’un notori treball de veu i cos coneixem gran part de l’arbre genealògic de la Macarena, principalment al seu avi, així com a la seva àvia, amics, família, etcètera. Així com una Macarena des del moment en el qual neix fins que es fa adulta i comença a comprendre que la llar és més un pesat equipatge que quatre parets.
Nosaltres, però, quedem del pont estant en el procés d’anagnòrisi del personatge, que va mutant entre tot el seu parentesc i d’altres personatges que van creuant-se en el seu camí en la recerca d’aquella identitat perduda. Principalment fonamentada en les cendres de les cendres i de la seva tasca recollint-les per a donar-li una forma amb ressemblança humana a partir d’allò que una recorda, llegeix i dedueix.
A(l)buelo és un compendi de totes aquelles promeses trencades que ja no podem assolir, de tot allò que dèiem i que no fèiem, de tot allò que no vam dir, però que direm a partir d’ara. A partir de les paraules que sabem i d’aquelles que ens imaginem.