Ja fa uns quants anys que Àlex Rigola es dedica a despullar a alguns clàssics i deixar-los pràcticament amb l’esquelet, amb allò que aguanta l’estructura i dona sentit a tot. Són versions sense vestuari, ni escenografia, ni res que les contextualitzi. Es basen en el text, en la paraula, i a la vegada els actors –en un joc metateatral força interessant- juguen a fer de narradors i de personatges a parts iguals. Va començar l’experiència amb Ivanov, va seguir amb Vania (escenas de la vida) i va acabar la trilogia txehoviana amb La gavina. Ara repeteix l’exercici amb una obra d’Ibsen i fins i tot copia la fórmula del cub de fusta que ja es va veure a Vania. Un espai reduït, un nombre limitat d’espectadors i una proximitat total amb els actors, que es limiten a un petitíssim escenari.
Crec que aquest tipus d’experiència funciona molt bé el primer cop que la veus, perquè molts dels seus recursos descol·loquen a l’espectador. Quan ja les has vist vàries vegades perden l’efecte sorpresa, tot i que encara compleixen l’objectiu d’endinsar-nos dins dels textos. Amb Hedda Gabler s’ha fet una adaptació realment reduïda, en la que fins i tot s’ha escatimat el tret final. I és que a aquí la protagonista sembla més deprimida que pressionada per l’entorn, o per les circumstàncies que l’envolten. La refinada i complexa maldat que apareixen a l’original aquí queden diluïdes, i el retrat psicològic de la protagonista no acaba d’eclosionar com caldria. Estem davant d’un dels personatges més complexos de la literatura dramàtica universal, i encara que Nausicaa Bonnín fa un gran esforç per intentar comprendre-la i assimilar-la, el text i el context que han quedat no l’ajuden del tot… La resta del repartiment, d’un alt nivell i d’una gran exigència, pateix del mateix mal. I és que a vegades la síntesi ajuda, però en d’altres ocasions resta elements igual d’importants.
