Henrik Ibsen va ser un dels dramaturgs més influents de la història, perquè va instaurar un realisme, a finals del segle XIX, que va capgirar completament les regles del teatre del moment. Fugint de la distracció, dels contes o de la fantasia, va introduir l’espectador al bell mig d’escenes quotidianes de gent corrent, allà on es guarden els grans secrets. I des d’allà ho acabava qüestionant tot. Els seus diàlegs, sempre vigents, són punyents i tenen una cura meticulosa de cada detall.
Àlex Rigola juga amb el text d’una de les obres més cèlebres del director, poeta i dramaturg noruec, Hedda Gabler, per oferir-ne una adaptació lliure que despulla i posa a l’aparador el caràcter complex d’una dona indesxifrable, els seus conflictes personals, emocionals, ètics. El resultat adquireix la forma gairebé d’un exercici teatral, per les característiques de la dramatització i per la interacció entre els personatges, sense desmerèixer l’experiència en absolut. Esdevé un privilegi per l’espectador compartir l’insòlit espai escènic amb els protagonistes. I completa la fortuna de qualsevol amant del teatre ésser rebut pel mateix director, escoltar de la seva veu quatre consignes necessàries abans d’ocupar l’espai i tenir-lo a la vora, durant l’espectacle, prenent notes. La representació és ben viva, i, com ell mateix manifesta, es modifica lleugerament funció a funció, atenent a les vibracions que capta en escena, al moment dels actors i actrius, al feedback d’algun detall inesperat, lleugerament improvisat.
Una caixa de fusta fa de platea i d’escenari (en paraules del director), i el reduït públic que hi accedeix sembla tenir un rol a l’escena. Els actors el saluden, li expliquen d’on surt i com és cada personatge que enceta intervenció, l’interpel·len amb la mirada, amb el gest, amb la pistola, tanquen un esternut amb un “Salut!” o arriben a dur aigua a qui li agafa un atac de tos.
Complex en el fons, extremadament senzill i delicat en la forma. Proper, tant que no te’n pots escapar (guardes silenci i ni et mous gairebé per no ser descobert pels personatges), i, alhora, distant: la postura dels personatges, sempre recolzats, asseguts, el to baix, extremadament baix, l’escàs moviment en escena… Fantàstic i, al mateix temps, un pèl desconcertant, tot plegat.
La companyia Heartbreak Hotel, amb el seu èmfasi en l’estudi de la interpretació a partir del nucli del personatge, a la recerca de la veritat escènica, ofereix un treball a dos nivells massa distants: la Nausicaa Bonnín, espectacular, en essència enigmàtica, en Pol López i en Marc Rodríguez se situen un esglaó per sobre d’en Joan Solé, que no aconsegueix dur-te cap al seu rol, i la Miranda Gas, més feble que el seu personatge (fins i tot en el to de veu).
En la seva globalitat, una gran experiència, un privilegi, poder compartir amb Ibsen un espai tan íntim, entre quatre parets.
