Uns actors i un director/dramaturg es dirigeixen al públic directament i parlen de com ha estat el procés d’assajos de La Gavina, d’ells mateixos, de la professió, etc. Així comença aquesta lliure adaptació d’Àlex Rigola de l’obra de Txékhov. Potser no hauríem de parlar ni d’adaptació, tot i que tímidament i a poc a poc van apareixent davant dels nostres ulls les situacions de l’obra, els temes que realment importaven a l’autor rus. Quasi sense adonar-nos, i partint de persones reals, davant nostre es materialitzen Nina, Irina Arkadina, Konstantin, Trigorin… Uns esperits molt teatrals que només un creador com Rigola podia invocar d’una forma tan natural, tan orgànica.
Aquesta Gavina ens parla de teatre, però també d’amors no correspostos, de depressió, de mort, etc. Txékhov és un autor polièdric, i aquí Rigola li sap treure la pols a totes les seves cares, fins a aconseguir un text molt personal, molt modern… i, a la vegada, molt respectuós amb l’univers literari de l’autor. A través d’anècdotes ben sucoses, de qüestions polèmiques, de crítiques a un cert tipus de teatre i de fragments del text original es construeix un tot que convenç. Segur que també decebrà als que vagin buscant una adaptació canònica, però per a aquests l’espectacle també hi té dedicades un parell de pàgines.