Aquesta obra ja està de gira per Catalunya. Havia llegit alguna crítica i tenia por de veure una història sobre uns fets viscuts relativament recents (els atemptats de la Rambla i Ripoll, el referèndum, el 155 i les manifestacions per la sentència dels presos polítics) i que tots recordem molt bé. No em cal que m’expliquin la meva pròpia història, no cal que ens facin una interpretació quan cada u ja té la seva pròpia opinió. Però m’he refiat de l’experiència de Jordi Casanovas amb els arguments polítics i la capacitat de Ferran Utzet com a director. El tema era perillós però ells són una garantia de serietat. Ha estat una agradable sorpresa. És una història “de menjador” on es descobreixen les intimitats d’una família, les relacions entre ells i la seva historia com al Casament dels petits burgesos, de Bertolt Brecht, o El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder, i més recentment, Lo nuestro de Eu Manzanares. La taula és el punt d’unió al voltant de la qual surten passat i present, sentiments i les més fortes passions. No és només una família que parla del “Procés” sota diferents punts de vista, no és tan sols la diferent manera de viure uns i altres l’u d’octubre. És la història d’una família unida pel respecte i l’efecte. Són quatre històries que convergeixen en alguns punts i se separen en algun altre moment, però són quatre històries molt diferents, que commouen, remouen i emocionen explicades amb diàlegs carregats de sentiment i sinceritat. Els fets de l’octubre del 2017 només són un fil conductor que reuneix a una mare, magnífica Miriam Iscla, un pare, Abel Folk, que està esplèndid en les diferents escenes i canvis de rol del mateix personatge, un fill, Francesc Cuéllar, que omple l’escenari amb la seva apassionada joventut i una filla, Marta Ossó, serena, equilibrada i que sosté molt bé el paper de l’equanimitat.
Una obra rodona, eminentment coral, amb un llenguatge directe, senzill i uns actors i actrius que broden els seus papers al voltant d’una taula.