Aquesta obra neix amb la voluntat de ser una peça de gènere. La seva intenció és aconseguir una obra de terror autòctona, basada en llegendes i tradicions ancestrals, però lligant-la amb fets més realistes com la maternitat o la violència masclista. El resultat és un text ben travat i millor escrit –Casanovas mai defrauda- que ens fa passar una bona estona i que anuncia el començament d’una trilogia de terror catalana.
Ja quan entrem a la sala ens trobem un decorat que sembla encastat entre el públic. Els espectadors i espectadores estan a tocar de les actrius i de l’espai d’actuació, cosa que fa créixer la implicació i també el suspens. A partir d’aquí la situació fluctua entre drama, misteri i fins i tot comèdia, però sempre amb un pòsit de secrets i malastrugances que ens fan témer el pitjor. Tot plegat ens portarà cap a un final tremendista i potent que potser no és el millor de la peça, però que remata prou bé la jugada. Jo em quedo amb l’escena del part i tots els seus preparatius, que em van semblar d’una valentia escènica molt contundent.
No cal dir que la veterana Mercè Pons (aquí en un rol que no li coneixíem) brilla durant tota la peça, però al seu costat Meritxell Yanes i Cristina Arenas broden els seus difícils i divertits personatges i acaben aconseguint un dels repartiments més cohesionats de la temporada. En definitiva, un divertiment al que li desitjo tot el millor… perquè s’ho mereix i perquè torna a demostrar les ganes de jugar de Casanovas. Esperem amb candeletes la segona part de la trilogia!