El desig d’una vida millor o diferent fa que, a vegades, les persones s’entreguin a l’esperança d’aconseguir aquest objectiu, sense adonar-se de les senyals que alerten d’un possible perill. És en aquest moment que són vulnerables, que són preses per a d’altres persones sense miraments. Però sempre es poden girar les tornes.
Una jove embarassada que ha escapat de l’infern de la seva relació està a punt de tenir la seva criatura en una cabana en mig del bosc amb l’ajuda de dues llevadores. La idea és portar al món al nen enmig de la natura, com ho feien les dones antigament. L’únic problema és que no anirà tal i com estava planejat.
Jordi Casanovas sorprèn de nou amb un text misteriós i proper a una història de terror. A poc a poc, el relat va absorbint a l’espectadora a qui li va creixent la necessitat de saber cap a on anirà l’escena.
En una escenografia increïblement ben elaborada i establerta, un escenari en el qual el públic gairebé forma part de l’escena per la proximitat de l’espai, la interpretació del repartiment augmenta amb escreix. Cristina Arenas, Mercè Pons i Meritxell Yanes s’obliden que hi ha espectadors/es i es transformen absolutament en els seus personatges. Arenas és sens dubte un dels motors imprescindibles d’aquesta producció, la seva força interpretant a la jove embarassada es fa present en cada intervenció, deixant bocabadat al públic. Pons i Yanes acaben d’arrodonir un muntatge potent, que atrapa més i més a mesura que va avançant.
Una obra atrevida i diferent, que s’enfonsa en un imaginari col·lectiu com són les històries dels avantpassats, de les dones d’aigua i les forces obscures del món desconegut de valls i boscos, per acabar mostrant també el terror de les persones sense escrúpols que només miren per sí mateixes. Quin és el pitjor dels horrors?