Aquesta adaptació escènica de la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman és una mostra de teatre introspectiu no fàcil de digerir per tots els tipus de públics. Un cop aclarit aquest punt, cal dir que hi ha una aposta ambiciosa, i ben portada, per dotar l’obra d’un espai escènic amb personalitat, gràcies a l’habil joc de l’audiovisual i les textures. Aquestes vesteixen el text juntament amb l’efectiva direcció de Magda Puyo, que es troba en tot moment recolzada per unes bones interpretacions de la Mònica López i la Marta Marco, les quals fan creïble la simbiosi dels seus personatges. Tot i això, les diferents escenes es mostren de forma irregular, anant de menys a més, fet que juga a favor de l’obra i fa sortir l’espectador de la sala amb un bon gust de boca. Així doncs, l’obra té una arrencada lenta, la qual no aporta gaire informació rellevant i, per contra, accelera vertiginosament el seu ritme a la part central, la qual té moments realment brillants. Això provoca que els personatges pateixin un canvi lleugerament forçat, el qual fa trontollar el que hauria pogut ser una gran peça teatral.
Enllaç copiat!