Silencis íntims

Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman)

23/07/2013

Treball de setge entre personatges, d’aproximació i suplantació progressiva, de mimetisme camaleònic dels caràcters, de substitució més que no pas d’intercanvi. Alma i Elisabeth, la versió de Persona (1966) d’Ingmar Bergman que ha dirigit Magda Puyo a la Sala Muntaner, és un treball d’augment de moltes lupes concentrat sobre dos caràcters, sobre dues psiques femenines, subratllada una (l’actriu, Elisabeth) en el que calla i l’altra (l’infermera, Alma) en la verborrea gairebé compulsiva amb què s’hi apropa, una defensa que no deixa de ser el seu revers dialèctic, tan encobridora com aquell mutisme.

En la pel·lícula, els silencis eren més explícits que en aquesta versió teatral, que té més ritme, i on la ingenuïtat conservadora de l’Alma (Marta Marco) guanya pes per damunt del deix de superioritat que intuïm en el silenci d’Elisabeth (Mònica López). Al llarg de l’obra, la primera imita l’altra en un procés d’admiració creixent que també és una maniobra d’aproximació, però així com l’Alma se’ns despulla sense voler en allò que diu i s’hi descobreix progressivament, en canvi, sense els primers plans de la pel·lícula la qualitat vampírica de l’Elisabeth es fa perceptible en un grau molt menor. Egoista i interessada sí, cínica i distant, potser també, però per a com l’absorbeix… quedem un pèl lluny.

Puyo ha aconseguit, de tota manera, algunes escenes d’una intimitat gairebé sensual, com en la de la platja o aquella en què el vídeo de darrere les dues dones recrea un vidre mullat per situar-nos en la melangia parada i grisosa d’un dia de pluja. És com si la videocreació d’Alfonso Ferri exercís un rol de correlat objectiu dels sentiments, de termòstat que regula la temperatura adient per a la cambra de cada escena. Al final, la maduresa de les dues actrius se’ns guanya, també per la humilitat del muntatge, que es posa en un segon pla i es confia a les seves forces.

← Tornar a Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman)

Enllaç copiat!