Tornem a estar davant de teatre documental o teatre basat en fets reals… i sorprenentment recents. A l’igual que a Jauría, tenim parts d’un judici i algunes declaracions que es van recollir al sumari del cas, però aquí hi ha molta més dramatització. L’autora s’ha esplaiat en el context, en la presentació dels fets, i fins i tot ha utilitzat part de la cultura i el folklore de Navarra per tal de situar una gran metàfora que ajudi a tancar el cercle. Tot i així, el cercle segueix obert, ja que els condemnats segueixen a presó i la història encara no ha acabat del tot.
Tot i que l’obra pren partit a favor dels protagonistes, utilitza molt bé tota la informació que té a l’abast. Per tant, podem veure també la situació dels guàrdia civils, de les seves parelles, de les famílies… Podem entrar a la seva intimitat i veure com vivien les amenaces i les fortes situacions de tensió. Ara bé, res amaga la veritable estrella del cas: el judici que va tenir pendent a mitja Espanya l’any 2018 i que va acabar amb una dura sentència i amb l’ombra del terrorisme planejant per damunt de tot.
La dramatúrgia està molt ben construïda, i en tot moment tenim la sensació de que la trama avança i ens aporta informació nova a cada pas. Només cap a la part final apareixen algunes escenes excessivament allargades (la visita a la presó, per exemple) i la situació s’enquista per moments. Això no treu, però, que la direcció de María Goiricelaya sigui molt encertada –especialment en els moments més onírics- i que el repartiment es presenti molt cohesionat. Menció a part mereixen Egoitz Sánchez i Aitor Borobia en el difícil doble paper d’acusats i acusadors.