En una època amb tantes fonts d’informació i tanta accessibilitat semblaria estrany que es puguin crear històries i fets que no siguin fidels a la realitat o que sigui reconvertits per donar suport a una idea concreta. Però passa, i moltes més vegades de les que qualsevol es pugui arribar a imaginar.
Els fets d’Altsasu s’han convertit ja en un capítol més de la història rocambolesca de l’Estat Espanyol. Dos Guàrdia Civils i les seves xicotes van ser agredits en un bar del poble navarrès mentre estaven fora de servei. Durant la investigació, més dirigida que feta amb diligència, es van detenir a un alt nombre de veïns de la localitat i se’ls va acusar de terrorisme, amb tot el que això implica. Desproporcionat?
María Goiricelaya, directora i dramaturga, té en aquesta obra una tasca molt complexa i difícil, explicar uns fets que han donat la volta al país i que han sigut molt controvertits de la manera més escèptica possible, intentant no entrar en un posicionament polític.
Amb una estructura i un muntatge molt interessant i encertat, aconsegueix narrar un relat amb moltes vessants de manera intel·ligent i molt clara. Un escenari senzill, però precís per al moviment dels intèrprets a l’escenari i la creació dels espais necessaris per al relat. Tota la aposta teatral és magnífica i cuida al detall allò que vol explicar.
Nagore González, Egoitz Sánchez, Aitor Borobia i Ane Pikaza, son els Guardia Civils, les seves xicotes, son el poble, els acusats, les advocades, la jutge… i en cada paper es transformen completament. En ocasions alguns d’aquests personatges arriben al límit de l’estereotip i flaquegen, però acaben reconduint-se.
Sánchez i Borobia tenen una dificultat afegida en el seu canvi de rol intens i instantani, de víctimes a acusats en qüestió de segons. Aquest salt d’actitud i de personalitat es realitza amb una facilitat que deixa bocabadat al públic. Goiricelaya aconsegueix de manera simple -una dessuadora- que el salt de personatge quedi clar visualment en un text amb molt ritme i intensitat.
La tensió i l’emoció de la història va creixent a mesura que l’espectadora va entrant en la voràgine dels fets i la seva narració. Un relat que es va construint ràpidament amb claredat, atrapant al públic amb cada personatge.
Història reivindicativa que advoca per treballar per la convivència i l’enteniment. Intensa i amb un final vibrant, va construint un marc emocional que provoca que a més d’una persona del pati de butaques li caigui alguna llàgrima quan tot acaba.