Des de ja fa uns quants anys, el nom de Sergi Pompermayer s’ha associat a la ficció televisiva (Porca Miseria, La Riera) i especialment a la comèdia de situació (Plats bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà, La Sagrada Família, etc.) No cal oblidar, però, que la seva irrupció en el món del teatre comença el 1997 amb Zowie, que obté un gran reconeixement. Després vindrien Refugiats, New Order, Sacrifici o Blues, entre moltes altres. Fins i tot l’hem vist últimament com a director d’algunes peces de proximitat a la Sala Fènix.
Amb tot aquest repàs damunt de la taula, potser podríem dir que Amèrica és un dels seus projectes més ambiciosos i reeixits. És una obra amb les eixures de peces de gran volada com Justícia, de Guilem Clua, amb la que comparteix un retrat immisericorde de l’alta societat catalana. L’obra de Pompermayer destaca, a més, per posar en primer pla un tema del que només se’n parla de tant en tant, quan algun noticiari comenta que s’ha retirat alguna estàtua o el nom d’algun carrer que recordava a aquells indians que van fer les Amèriques… i que van participar activament com a esclavistes. Notícies aïllades que mai han plantejat un debat de fons ni una mirada revisionista, tot i que moltes de les fortunes actuals s’assentin damunt d’uns fonaments tan poc exemplars.
Amèrica comença amb un pròleg que ens situa el dia de l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York, i no és casual… ja que dona peu a una màxima que el protagonista utilitza com a base de la seva vida: “davant d’una desgràcia hi ha els que es desesperen i els que hi veuen una oportunitat”. L’hereu dels Xifré-Vidal construirà un imperi basat en les desgràcies dels altres, i seguirà així una tradició que ve de lluny i que, segurament, ja forma part de la seva genètica. Tot esclatarà pels aires quan, vint anys més tard, una noia anomenada Kayla posi els peus a la finca de la família catalana i descobreixi el secret millor guardat.
La direcció de Julio Manrique enriqueix el text de Pompermayer i el dota d’una energia que fa conviure dos móns en un, dos èpoques tan llunyanes i a la vegada tan connectades. L’humor que impregna la peça també és un dels grans encerts, amb moment impagables a base d’una Mireia Aixalà realment esplèndida. El mateix es pot dir d’un Joan Carreras que sempre l’encerta, i fins i tot de la resta del repartiment: Marc Bosch, Carme Fortuny, Aida Llop i una autèntica revelació, Tamara Ndong.
Malgrat l’encert de tractar un tema com aquest o del treball de direcció, em dona la sensació que el muntatge hagués requerit una altra mena d’espai. Les projeccions no llueixen com ho farien en un altre tipus teatre millor equipat, i tot el treball sonor –acurat i realment esplèndid- no acaba de tenir la presència adequada… Petits detalls per a un espectacle que tot just acaba de començar, i que de ben segur anirà millorant amb el temps.
