Últimament les veus contra el colonialisme se senten amb més força, sobretot al voltant de la presència o no de l’estàtua de Cristòfol Colom. No obstant, potser calia entonar algun tipus de mea culpa entorn els almogàvers (que encara no hem escoltat) o de la figura dels indianos, els catalans que es van enriquir a Amèrica i van transformar la costa del maresme amb palmeres i cases senyorials. I això és exactament el que ha fet Amèrica, l’obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique, que posa llum sobre una família fictícia però que fàcilment podem identificar amb qualsevol de les que a Catalunya es van fer d’or amb el tràfic d’esclaus.
L’argument gira al voltant del 20è aniversari del Max, l’hereu de la nissaga, quan aquest duu a casa la seva nòvia Kayla, d’origen africà, i es desvela la veritat (a través de flashbacks molt ben aconseguits) sobre l’origen de la riquesa de la familia. És aleshores quan es planteja el dilema al que s’enfronta el Max i tots nosaltres: podem eixugar la nostra conciencia si no vam contribuir a l’esclavatge però en canvi, seguim gaudint dels benefici que se’n van generar? Aquesta qüestió posarà la parella entre les cordes i de pas, tota la familia. I és que encara hi ha a més. Sempre hi ha més: infidelitats, hipocresia i una avarícia desmesurada.
Els diàlegs entre Kayla (Tamara Ndong) i el patriarca Joan Xifré (Joan Carreras) seran claus perquè l’obra desperti un veritable plantejament moral amb tots els clarsobscurs possibles. Per això, ambdues caracteritizacions estan ben trabades i podem apreciar una jove negra que és molt més que una víctima i un home de negocis que és molt més que algú sense escrúpols. No obstant, al meu entendre, aquesta rica caracterització no és suficient per conseguir no tenir la sensació que l’obra està escrita per satisfer les necessitats morals de l’espectador. El desenllaç on es desplega tota la justicia poètica té un punt d’inversemblança i populisme, si bé funciona a la perfecció a nivell dramaturgic. Tot i aquest biaix, és una obra necessària per posar llum a un capitol de la nostra história que no podem passar per alt. Esperem que Amèrica sigui només la primera mostra d’aquest meló encetat; n’ha deixat un llistó força alt.
