La història del tràfic d’esclaus amb la que es van enriquir grans famílies de la burgesia catalanes, de mica en mica, va sortint a la llum.
A principis del segle XIX molts catalans van emigrar a les colònies espanyoles de Cuba, Puerto Rico i Uruguai. Van aconseguir grans riqueses i van tornar a Catalunya per mostrar que la seva aventura americana havia estat tot un èxit.
Es van construir cases luxoses i jardins exòtics.
La majoria d’aquests municipis indians estan situats a la costa de Catalunya (Canet de Mar, Tossa de Mar, El Masnou, Vilassar de Mar, Sant Pol de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Arenys de Mar…) tot i que també n’hi ha a l’interior, com a Sant Andreu i en la mateixa ciutat de Barcelona, on l’Eixample n’és un gran exemple.
Molts dels teatres, escoles, parcs, temples, hospitals i casinos que hi ha en aquestes localitats, es van construir o reformar amb els diners d’aquests homes.
Aquests homes se’ls coneix com els indians o “americanos”
Segurament per a molts dels espectadors, Amèrica serà el descobriment d’una part de la nostra història encara força silenciada. La de l’esclavisme.
La participació dels comerciants catalans en el tràfic d’esclaus, principalment a Cuba, ha estat un terreny per la qual la historiografia catalana sempre ha passat de puntetes.
De fet, aquesta obra neix després que Sergi Pompermayer, autor d’aquesta obra, descobrís quins van ser els orígens del temple expiatori del Tibidabo.
Amèrica transita entre dos temps. La Barcelona de 2021 i Cuba de 1840.
La història s’explica des del present, però fa diversos salts al passat.
El present el protagonitzen una família de l’alta burgesia catalana, la família Vidal Xifré (Joan (Joan Carreras) i Cristina (Mireia Aixalà)), el seu fill en Max (Marc Bosch), l’Andrea (Carme Fortuny), mare d’en Joan, i la Kayala (Tamara Ndong) la xicota d’en Max.
La visita de la Kayala portarà a descobrir el passat més fosc d’aquesta família, i la història que s’hi amaga al darrere.
El passat està protagonitzat per en Juan Xifré (Joan Carreras), avantpassat de la família Vidal Xifré, i l’Enitan (Tamara Ndong), una esclava negra a qui l’amo va batejar amb el nom d’Amèrica.
La trama del segle XIX està escrita a partir de testimonis documentats, són històries reals d’esclaves cubanes.
La part contemporània està basada en la filla del dramaturg, que és d’origen etíop, i en el microracisme que es pateix a Barcelona.
S’ha triat la família Vidal Xifré com a protagonistes principals d’aquesta història, però en són moltes, i molt conegudes, les famílies burgeses que també en formen. Per citar-ne algunes, que ben segur n’heu sentit parlar, són la família Samà, la família Vidal-Quadras, la família Güell, l’Antonio López i López (Marqués de Comillas) o en Miquel Biada.
Tota l’acció passa en un mateix espai i en un sol dia.
Julio Manrique, director d’aquesta proposta, ha optat per una posada en escena senzilla però a la vegada molt efectiva.
Les projeccions, un acurat joc de llums i alguns efectes sonors són molt importants a l’hora de donar força i realisme a l’acció.
El text és brutal, molt directe i descriptiu.
Pel que fa a la interpretació, tots els actors estan genials en els seus personatges. Sense desmerèixer als actors Marc Bosch i Aida Llop (Paula, la servenra), que ho fan genial, en Joan Carreras, la Mireia Aixalà, la Carme Fortuny i la Tamara Ndong fan una feina impressionant!
Però amb el permís de tots ells, m’agradaria destacar la magnífica feina que fa l’actriu Tamara Ndong interpretant a les dues dones protagonistes d’aquesta història, l’Enitan (l’Amèrica) i la Kayla. La seva mirada, la seva presència escènica, la transformació interpretativa en els seus personatges… és realment impressionant. La Tamara transmet veritat, credibilitat i empatia. Enhorabona!
Amèrica és una obra que desperta moltes emocions i sensacions. És una obra que incomoda i emociona, que ens fa riure i entristeix. Que ens fa reflexionar i ens obliga a replantejar-nos, com a part d’aquesta societat, quina mena de persones som.
En cap cas l’obra pretén acusar ni jutjar, sinó que el que busca és que assumim la nostra part de responsabilitat en la història i retornem la dignitat a totes aquelles persones que van patir tant de dolor i humiliació. És reconèixer i assumir un passat. Però per damunt de tot, és una manera de demanar perdó.
“Perdó per tot el que us hem fet. La meva família. El meu país. Nosaltres que resàvem a una verge negra perquè protegís els vaixells amb què us portàvem segrestats, lluny de les vostres famílies, de la vostra terra. La besàvem mentre a vosaltres us marcàvem la pell a fuetades. I encara li resem i la besem. Et demano perdó”
Finalment, us animo de fer alguna de les rutes indianes que s’organitzen en molts pobles de la costa del Maresme. Nosaltres n’hem fet alguna i són molt interessants.
També us recomano de llegir l’obra. La podeu adquirir a la sortida del teatre.
