Els errors i els crims comesos pels avantpassats s’arrosseguen al llarg dels anys i per més que es vulguin amagar, les culpes i vergonyes exploten en un moment donat afectant la vida i relacions dels descendents.
Boulem Sansal, el famós escriptor algerià, en la seva novel·la “La aldea del alemán o el diario de los hermanos Schiller” parla del comandant d’un camp d’extermini nazi refugiat a Algèria després de la segona guerra mundial i que va fer creure als seus fills que havia estat un defensor de la llibertat d’Algèria. La vergonya, la ràbia i el sentiment de culpa destrueix al fill que investiga i descobreix la veritat.
No és el cas de Joan Carreras que interpreta divinament al Joan, propietari d’un patrimoni que prové del tràfic d’esclaus del seu avi. Ell ho justifica i adopta una actitud cínica davant del poder que li dona el que ha heretat i que considera que li pertany per dret propi.
És un text de Sergi Pompermanyer, esplèndid, cuidat i equilibrat en el que fa intervenir també a les víctimes d’aquell moment a través de la figura d’una esclava que l’avi porta de Cuba com a joguina sexual. La magnífica direcció de Julio Manrique posa de relleu les dues realitats que queden ben diferenciades en el temps utilitzant el mateix espai però modificant només la il·luminació (Jaume Ventura). El fill (Marc Bosch) torna de Londres per celebrar el seu aniversari amb una parella negra (Tamara Ndong) que els pares encara no coneixen. La presència dels dos joves fa que apareguin diferències i desavinences. La mare és Mireia Aixalà, meravellosa en el seu paper de burgesa acomodada. L’àvia, Carme Fortuny és la vella que diu la veritat que enceta el drama i la frase més contundent de tota l’obra: “Nosaltres no plorem. Nosaltres fem plorar als altres”. No hi pot faltar la minyona (Aida Llop), que es troba molt còmoda en una casa rica comptant amb la complicitat de la senyora. L’escena final no aporta gaire cosa més al tema i seria prescindible.
És una història molt potent, amb algun moment de comicitat i sempre amb un rerefons de drama i tragèdia però sobretot és una obra que parla d’una de les parts més foques de la nostra història i invita a la reflexió i a l’assumpció d’uns fets dels que no se n’ha volgut parlar gaire.
