El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya.
El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar.
Pompermayer compta amb la complicitat de Julio Manrique en una posada en escena que disposa una taula central, que també és taüt i làpida, al voltant de la qual i a sobre de la qual es mouen els personatges i s’explica la història i la Història, en dos plans temporals (no sempre ben resolts escènicament) que reverberen l’un contra l’altre de manera força reveladora. Quan convé, els extrems de l’escenari també són ocupats pels personatges en moments d’inseguretat o de més desequilibri emocional.
El repartiment suma: Mireia Aixalà i Joan Carreras atorguen la intensitat justa, sense escarafalls, per a fer visible la cara d’una societat que ha après a justificar la inconsistència dels principis que la basteix, bé per manca d’escrúpols, bé per desídia i ignorància. Tamara Ndong és la Kayla, l’element pertorbador que ha de posar cap per avall l’estabilitat, durant una estona, si més no, del poder econòmic. Ndong troba l’equilibri entre el discurs ingenu però poderós de qui porta el missatge de la lluita dels oblidats.
Bon teatre a La Villarroel, necessari, amb totes les lletres.
