Després del pas pel Festival Grec d’enguany, l’obra que ret homenatge al dramaturg anglès torna a la nostra ciutat per fer temporada, tot i que només durant cinc setmanes. I ho fa amb un repartiment coral com el que poques vegades ens trobem a la cartellera, el qual conté en la seva totalitat primeres figures del nostre teatre.
Llegint el títol, un pot deduir perfectament el que va veure. Aquest no enganya a ningú i, sens dubte, es tracta d’un gran reclam amb el que podrem revisitar el teatre clàssic. No obstant, trobo que s’ha tret poc suc de la idea proposada, ja que fusionar tres obres diferents de Shakespeare deixa un regust estrany, ja que ni estàs veient teatre clàssic en essència, ni tampoc per ser justos el que seria una obra del tot nova. En aquest sentit, per una banda, el procés d’adaptació dels tres clàssics resulta impecable i el resum ampli que es fa de cada obra és del tot adequat. Però, per altra banda, no és vol forçar la inventiva i s’opta per deixar parlar els clàssics per si sols, buscant una excusa de poc pes narratiu per enllaçar les tres obres de Shakespeare. Així doncs, s’opta per jugar segur, sense possibilitar que es destripin els clàssics amb alguna idea nova, però un té la sensació d’estar presenciant un homenatge una mica descafeinat, gratuït i poc valent.
La posada en escena de Josep Maria Mestres es fusiona perfectament amb el classicisme, presentant-nos les històries d’una forma dinàmica i traient partit dels seus actors, entre els que destaca una gran Sílvia Bel. També em sembla molt encertat l’ús minimalista que es fa de la música en directe, la qual esdevé l’acompanyament perfecte per una funció en la que es pot gaudir d’un dels dramaturgs més grans de la història i, alhora, d’una obra que en general ens farà passar una bona estona.