Després de l’èxit que Amores Minúsculos ha tingut a Madrid, i basant-se en un còmic de l’Alfonso Casas, tenia moltes ganes de gaudir d’aquesta comèdia. I no m’ha defraudat, però cal entendre que la seva funció principal és entretenir, que passis una bona estona a través d’uns personatges i històries divertides; no aporta molt més com a peça teatral.
Té punts entranyables, alguns que et fan somriure de manera tendra i altres moments que fins i tot són empàtics, doncs certes escenes et poden fàcilment recordar a històries d’amor personals o d’amics. També alguns personatges, potser una mica estereotipats, tenen característiques, tics o actituds que de ben segur et resulten familiars i coneixes a algú similar. Això li dóna un regust dolç a la comèdia, la fa més propera.
Potser, en la meva opinió, el final escollit sobra una mica. Per a mi, la guinda del pastís hagués estat més encertada una mica més amarga i realista, i no tan dolça, que no és qüestió de sortir empatxada del teatre, si no de sortir amb ganes de més amor, sigui d’una nit, d’uns mesos o de tota la vida.