La comèdia romàntica, un gènere molt agraït pel gran públic té, no obstant, una tradició més cinematogràfica que no pas teatral. Aquesta tendència, però, podria estar canviant si tenim en compte l’èxit d’espectacles recents com Smiley o Losers que feien servir les constants més identificables d’aquest tipus d’històries en favor d’una molt saludable comercialitat. Amores minúsculos té la principal virtut de transmetre positivitat i bon rotllo a través de les vides d’uns personatges propers a la trentena. Sorprèn aquest esperit vitalista (i s’agraeix), precisament, tractant-se del retrat d’una generació que se maltractada per la falta d’oportunitats com a conseqüència de la crisi econòmica. Per una vegada en molt de temps, els protagonistes són un vehicle per transmetre la joia de viure i l’alegria de ser jove, saber divertir-se i estar obert a enamorar-se, lluny del més habitual (i comprensible) derrotisme. Comparteix un to urbà i molt contemporani amb productes com el musical Guapos & Pobres, però sense cançons i amb problemes similars als que tenia aquella translació teatral d’una novel·la d’Alfredo Ruiz. Adaptada pels escenaris partint d’un còmic, en aquest cas, el muntatge proposa moltes trames però cap d’elles acaba per desenvolupar-se de manera prou satisfactòria. Per moments, es troba a faltar més acció, embolics i situacions divertides i li sobren monòlegs explicatius. A part d’això i un cert to edulcorat (suposem que inevitable), l’obra resulta entretinguda, amable i força simpàtica, especialment, gràcies al bon treball interpretatiu d’Adela Silvestre i Joan Sureda.
Enllaç copiat!