Tal com diu Abel Folk abans de començar l’espectacle, “això que veureu és sobretot un concert”. Un concert de música contemporània a Shakespeare i Cervantes, puntejat amb textos dels dos grans autors… tot i que si ho diguéssim a l’inrevés segurament tampoc estaríem faltant a la veritat. De fet, tot plegat és una excusa per tornar a escoltar les paraules dels dos genis, que tot i viure a la mateixa època van tenir un tarannà vital i estilístic ben diferent, com queda demostrat a la peça. No hem de negar que el dramaturg anglès és l’estrella de la funció, amb una quantitat més important de textos i amb escenes senceres d’algunes de les seves obres més importants. En aquest sentit, tant Folk com Pep Planas es rendeixen a drames com Macbeth, Hamlet, Otel·lo o Timó d’Atenes, que contrasten ostensiblement amb el to jocós que se li ha volgut donar a tot el conjunt. És cert que els dos actors -juntament amb la veu deliciosa de Maria Altadill i la música en directe- fan un esforç titànic per agradar i convèncer… I sí, ens convencen de que són dos bons actors, capaços de defensar amb escreix els textos que representen, però l’excés de didactisme converteix l’espectacle en un d’aquells que em portaven a veure quan anava a l’Institut. Un acabat de luxe per a un producte correcte, que no va més enllà… ni ho pretén.
Enllaç copiat!