Un text basat en fets reals, de la nord-americana Lindsey Ferrentino, que ens ha presentat la companyia La Niña Bonita. Aquesta peça està adaptada i dirigida per Xavi Álvarez i Neus Suñé, que també formen part del repartiment encapçalat per Odile Fernández, una actriu amb síndrome de Down.
Aquesta peça va ser estrenada a l’Off Broadway el 2018 i ens parla del cas real de la tieta de la dramaturga. Un text escrit amb la intenció de denunciar la situació que patien als anys 70, als EEUU, les persones amb discapacitat psíquica en algunes institucions on eren internades.
La companyia La Niña Bonita, creada en 2015 i actualment resident a la Sala Versus, va obtenir els drets de l’autora per poder estrenar per primera vegada aquesta peça fora dels Estats Units.
Curiosament, encara que sembli inversemblant, la proposta té el format de comèdia / road-trip, on els germans de la protagonista, després de la mort dels pares, viatjaran a la recerca de la veritat per retrobar-se amb la seva germana, que ja té 47 anys i de la que coneixen ben poca cosa. L’acció amb un ritme accelerat, utilitza el flashback constant. No pretén en cap cas jutjar el que va passar, ni destacar culpable ni víctimes, fugint de qualsevol paternalisme.
Els protagonistes d’AMY (& THE ORPHANS) són Odile Fernández que interpreta el paper de l’Amy, Roser Batalla que interpreta a Maggie la seva germana, Herminio Avilés interpreta a Jacob, el germà, Neus Suñé que interpreta a Kathy l’assistent social cuidadora de l’Amy. I en un altre pla interpretatiu tenim a Lorea Uresberueta interpretant a Sarah, la mare de l’Amy i a Xavi Àlvarez interpretant a Bobby, el seu pare.
Cal dir que l’obra es mou en dos temps diferents, d’una banda els pares de l’Amy quan ella tot just acaba de néixer, i d’altra banda el viatge en cotxe dels tres germans i la cuidadora per assistir al funeral per la mort del pare.
Hem de reconèixer que es tracta d’una proposta d’una gran valentia, ja que aposta per donar veu a l’escenari a persones que la societat, no considera aptes i que durant molt de temps han restat amagades, fent-les invisibles. I aquí veiem el personatge de l’Amy, que és la més segura, l’única que té clar com, on i amb qui vol viure. L’única que accepta la mort dels pares com un fet natural. L’única que sembla feliç. La persona més dèbil als ulls dels altres és la que demostra ser la més forta i madura.
És segurament el text, el que més ens ha satisfet d’aquesta proposta.
Hem de dir que l’actriu Odile Fernández se’n surt amb nota en aquest paper. Imaginem la complexitat en tirar endavant un projecte com aquest i aplaudim la iniciativa, però no podem deixar de dir que el resultat final no ens ha acabat d’agradar.
Creiem, i és només una opinió personal, que és complicat fer tots els papers alhora (direcció i interpretació), i en aquest cas hem detectat mancances en la direcció pel que fa a la seva posada en escena, agreujat per unes interpretacions força desiguals que no ens hem acabat de creure i que al nostre entendre fa que el resultat no sigui del tot rodó.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ