“Amy and the Orphans” escrita per Linsey Ferrentino, es va estrenar a l’Off de Broadway l’any 2018.
La versió que es pot veure al Versus Glòries la dirigeixen Xavier Álvarez i Neus Suñé, que juntament amb Roser Batalla, Odile Fernández, Herminio Avilés i Lorea Uresberueta, formen part del repartiment.
L’obra sorgeix després de la mort d’Amy, una tieta de Linsey Ferrentino, que va néixer amb síndrome de Down.
És la història de tres germans, Maggie, Jake i Amy, que es retroben amb motiu de la mort del pare. L’Amy és la petita de tots tres, i va néixer amb síndrome de Down.
No es tracta d’una història lineal, sinó que s’utilitza els salts temporals (entre l’actualitat i els anys seixanta),per conèixer la història d’aquesta família. Una història que tot i que el seu rerefons és realment dramàtic se’ns presenta en forma de comèdia.
La història es basa en fets reals, tot i que hi ha part de dramatúrgia fictícia. Els personatges són reals, tot i que no són exactament idèntics als protagonistes.
Com es tracta de teatre inclusiu, hi trobem dos gèneres com a protagonistes. El paper de l’Amy és interpretat per Odile Fernández, una actriu amb síndrome de Down. Tot i que em consta que l’Odile ja havia fet alguna cosa de teatre, aquest és el seu primer text memoritzat. La seva entrega, energia i naturalitat són dignes d’admiració. Creieu-me si us dic que és una gran actriu.
“Amy and the Orphans” és el primer espectacle de Broadway en que actuava una actriu amb síndrome de Down. De fet, un dels requisits que va posar l’autora per ser representat el personatge d’Amy, era que aquest paper només el podia interpretar algú amb síndrome de Down.
“Amy & the Orphans” és un viatge a través dels sentiments i els vincles. És una obra que trenca prejudicis i aprofundeix en temes com la integració, la confiança i la igualtat.
“Amy & the Orphans” exposa algunes de les realitats en les que vivien algunes persones amb discapacitats.
Fa uns anys aquestes persones eren excloses de la vida social, se les considerava persones deficients o inclús malaltes. Moltes d’elles eren ocultades pels mateixos familiars per evitar el rebuig de la societat i a altres se les internaven en centres institucionals. Afortunadament no tots eren internats, però el que sí recordo és que, digueu-li ignorància o el sistema polític en que vivíem, que ho veiem com quelcom normal. És el que ens havien fet creure. Per sort sempre hi ha gent valenta capaç d’enfrontar-se al sistema i lluitar davant les injustícies. Gràcies a aquesta gent, les persones amb síndrome de Down avui en dia poden portar una vida normalitzada, perquè la síndrome de Down no es una malaltia.
No és la primera vegada que vaig a veure una obra de teatre en la que els protagonistes són persones amb la síndrome de Down, ni tampoc la primera vegada que vaig al teatre i són part del públic. Precisament la setmana passada, a la sala Cicómonos hi havia un grup de nois i noies amb síndrome de Down que anaven a veure l’espectacle “El circ dels impossibles” del Mag Stigman. Ara us explicaré una cosa que em va passar, els meus nebots i els altres nens que eren fora fent cua per entrar, no van fer cap mena de comentari, ni tan sols es van estranyar de veure’ls a fora esperant per entrar ; tot al contrari d’una senyora que en passar per davant d’ells, es va parar, els va mirar de dalt a baix i va fer una ganyota mentre remugava alguna cosa. Me la vaig mirar i vaig pensar, quina pena.