Lindsey Ferrentino dramaturga nord-americana va estrenar aquesta obra a l’Off de Broadway encara no fa un any i la Companyia resident “La Niña Bonita” fundada al 2015 ha aconseguit els drets d’autora per estrenar aquesta obra a Barcelona.
Amb el millor estil de Jack Kerouac o altres obres i novel·les que s’han fet o escrit a EEUU sobre viatges per carreteres interminables, els quatre protagonistes d’Amy emprenen un viatge amb cotxe per anar a l’enterrament del pare dels tres germans. Una altra obra de germans que es retrobem a la mort del pare i que aprofiten aquest moment per parlar de les seves inestables i solitàries vides. En aquest cas, una de les germanes té una síndrome de Down (Amy), ha viscut en centres subvencionats per l’estat des de molt petita i és la que dona nom a l’obra. Com acostuma a passar a EEUU, les distàncies són molt grans, les famílies estan molts separades, es troben molt de tant en tant i algunes només pel Thanksgiving Day.
Sabia que l’actriu era una noia amb la Síndrome de Down. Era una aposta perillosa i valenta ja que feien servir un material sensible que podia explotar a l’escena, que podia sobrepassar els límits del respecte i la tolerància.
Res d’això passa. L’obra, basada en un personatge real, la tia de l’autora, dona veu a una part de la societat que durant molt de temps ha estat invisible. De tots els personatges, Amy és la més segura, l’única que ho té tot clar, que accepta la mort dels pares amb tranquil·litat, la que sap què vol, com, on i amb qui vol viure. Amy té una discapacitat però té una vida plena i satisfactòria que contrasta amb la inseguretat dels germans, els seus sentiments de culpa i la seva mal viscuda i insuportable soledat. La suposada fragilitat d’Amy és fortalesa i determinació i això és la part més bonica i tendre de l’obra. Aconsegueix amb un acte de maduresa aprofitar la mala experiència institucional per convertir-la en un creixement personal que admira als seus dos sorpresos germans.
L’actriu amb síndrome de Down (Odile Fernández) ho fa meravellosament bé i està absolutament integrada en el seu paper i a l’obra.
Xavi Alvarez i Neus Suñé són els directors i actor/actriu a l’hora. Neus Suñé és Kathy, la treballadora social del centre on està vivint Odile, representa a una dona dura, endurida, seca i aparentment distant però es va demostrant mica a mica que és una gran professional i que ha establert una relació de complicitat amb Amy que els germans, evidentment, no tenen. És destacable també l’actuació de Roser Batalla (la germana d’Amy), actriu veterana, coneguda en teatre, TV i cinema. No ens ha sorprès la seva expressivitat i la manera com canta a Frank Sinatra que ens transporta al NY dels anys 70.
Aquesta peça ha estat presentada com a comèdia potser per la comicitat d’algunes situacions. Jo no crec que sigui una comèdia. En tot cas, valoreu-ho vosaltres mateixes.