Veure André y Dorine com a espectador és un plaer de principi a fi. És teatre de màscares, teatre gestual… però sobretot és teatre de les emocions, gestionades sempre amb la tècnica, l’humor i la tendresa necessàries per acabar atorgant a l’espectacle una qualitat i una factura impecables. És curiós que algunes de les millors aproximacions al món de la vellesa que he vist en els darrers anys, a banda de la pel·lícula Amor de Haneke, provinguin del còmic o del món de l’animació. En aquest sentit, Arrugas o el principi d’Up -clara inspiració per a alguna escena d’André y Dorine– contenien les mateixes dosis de sensibilitat que l’obra que ara ens ocupa. Suposo que no utilitzar actors reals, o bé amargar-los darrera de màscares, fa que ens acostem al tema sense prejudicis ni cuirasses, sinó que hi anem a pit descobert i totalment desprevinguts davant de tot el que ens espera.
El gran encert d’aquest muntatge de la companyia basca Kulunka Teatro és la manera com treballa les emocions i els petits detalls. No hi ha escena que no estigui treballada ni exprimida al màxim, ni cap part de la dramatúrgia que no estigui lligada i connectada amb tota la resta. A més, la dosificació de l’humor, fins i tot en els moments més dramàtics, aporta un estil que convenç i ens posa just al costat d’aquests personatges entranyables. Tampoc cal oblidar que darrera de tot això hi ha una tècnica i un treball actoral de primer ordre, capaç de fer d’aquest espectacle un element de referència dins del teatre gestual més compromès. Una delícia.