Angèlika de Josep Galindo és un espectacle de teatre que refléxiona sobre la capacitat de l’individu d’enfrontar-se al sistema i a la corrupció.
Angèlika és la protagonista d’aquesta obra, una noia jove, reivindicativa que està vinculada als moviments antisistema. La seva germana Solia és tot el contrari, una persona prudent i amb seny.
Ens expliquen una història o un conte, en una ciutat New Barcelona que podria ser com qualsevol altre. Ens parla de la corrupció, amb noms i cognoms que ens recorden a totes les notícies que hem anat escoltant i que sembla que sempre cauen en l’oblit tant pels ciutadans com pels votants dels partits que pertanyen.
Ens parla de l’art, de la política, de la justícia, de la corrupció en tots els estrats de l’Estat i fins i tot de la ciutadania. Tot per omplir butxaques, butaques o simplement per escalar en l’escala social, política i financera.
Seguint el fil de les reivindicacions que hem vist últimament de diferents grups contra el canvi climàtic, i hem vist tirar gaspatxo, tomàquet a diferents obres pictòriques. Angèlika planeja atacar directament el Guernica de Pablo Picasso, el mateix dia de la inauguració de l’exposició universal.
Tot gira sobre teories conspiradores d’Angèlika. Tot, són explicacions dels diferents esdeveniments que li passen al costat. La mort dels pares el primer de tot. Tot per grups sinistres i poderosos polítics que fins i tot les explicacions són més que probables. A més, en cada moment ens mostren notícies que han sortit (Rita Barberà sense anar més lluny i altres polítics morts en estranyes circumstàncies), i que tots hem pensat el mateix en algun moment.
Com qualsevol que ens presenta aquestes teories, Angèlica és presentada com una persona psicològicament patològica, paranoica. I amb aquesta paranoia anem jugant durant tota la funció. Tot són prejudicis, propaganda de la classe política, una caceria de bruixes?
Gran feina de Mariona Esplugues, que ja l’hem vist a “Boja” al Teatre Eòlia. Acompanyat per José Perdro García amb moments divertits amb Pol Forment i Marc Arias.
Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç
