M’ha costat començar a escriure sobre Àngels a Amèrica, vaig entrar dins d’un món d’on m’està costant sortir. I es que la Kompanyia Lliure té un talent i una presència escènica que atrapa.
Se’ns presenta un dels textos més emblemàtics i apassionants del segle XX d’una forma innovadora, fresca i molt atrevida de la mà de David Selvas en format díptic.
Tot el conjunt forma una catarsi teatral de luxe, quatre hores intenses de goig escènic. Això si pots veure les dues parts seguides, però en el meu cas van ser separades i vaig sentir el següent.
La primera part és una presentació de la situació i dels personatges. Una història crua, freda i dura que t’arriba a transmetre veritable por per la intensitat dels fets que s’estan narrant, afavorit per l’ús dels recursos escenogràfics utilitzats magistralment, com l’audiovisual, els fums i la il·luminació.
No negaré que aquesta primera part de S’acosta el mil·lenni em va deixar amb mal sabor de boca pel nus a l’estómac que em va crear, cosa que m’apassiona haver arribat a sentir gràcies al teatre. I es que connectes tant amb la situació dels personatges que ho passes tu malament sentint el seu dolor. Així, amb la intriga de resoldre aquest nus i veure el desenllaç, desitjava veure el Perestroika, i va ser la guinda del pastís d’aquest fascinant muntatge.
Perestroika, la segona part, és la catarsi. Viatgem al cel, al cap del Prior, ballem Queen, volem amb els àngels i patim de primera mà la catàstrofe de la Sida. Àngels a Amèrica és un text digne de degustar, s’ha de viure, i aquesta aposta del Teatre Lliure és excepcional. Els monòlegs finals que fan la Júlia Truyol i el Joan Amargós són bellíssims i uns dels moments que més he gaudit dins d’un teatre, i és això, com diu el Prior “El món només pot anar cap endavant”, i espero que aquesta Kompanyia ens segueixi fascinant dins o fora del Lliure.
Llegeix-la també al meu Grito Pelao!