Àngels a Amèrica és una colossal obra escrita per Tony Kushner sobre l’epidèmia de la SIDA en la comunitat gai nord-americana dels anys 80. Escrita en dues parts, aquesta adaptació ha optat per reduir la durada d’ambdues per fer-la més “digerible”. En qualsevol cas, l’extensió de l’obra permet el desenvolupament d’uns personatges amb uns arcs dramàtics increïbles.
Es tracta d’una història coral que presenta diverses línies argumentals. Partint de la relació de dos homes, un dels quals és diagnosticat de SIDA, l’obra introdueix diverses subtrames que posteriorment es creuen entre si. Així, coneixem a un ampli ventall de personatges representat per un elenc d’actors que, malgrat cometre el greu error de invisibilitzar a una minoria social representada en l’obra, donen vida a uns individus plens de matisos.
Són els encarregats de posar sobre l’escenari temes tan universals com la justícia, la religió, l’ètica, l’amor, la culpa, la bogeria, la lleialtat, el racisme i un llarg etcètera. Aquesta obra és tan ambiciosa i enorme que el propi director, David Selvas, la defineix com “una de les catedrals del teatre contemporani” i crec que no podria definir-se millor.
Més enllà d’un retrat generacional sobre la SIDA, Àngels a Amèrica és un cant a la voluntat de viure. Els seus personatges lluiten per sobreviure en un món on les normes (ja siguin jurídiques, religioses o amoroses) estan en conflicte directe amb les seves identitats. Per això, en plena època Reagan, somien amb l’arribada del nou mil·lenni i amb una societat on aquestes rígides parets caiguin, literalment.
Però les parets no només cauen metafòricament sobre l’escenari, també hi ha un joc constant amb la ruptura de la quarta paret. A través de discursos directes al públic, diversos diàlegs des de les butaques i l’exhibició constant dels camerinos on els actors descansen, l’obra ens recorda que estem davant una representació teatral.
Les escenes que pertanyen a la ment dels personatges són nombroses. Com és el cas de Prior i les aparicions de l’àngel, Harper i els seus deliris escapistes o Roy i les seves converses amb la difunta Ethel. D’aquesta manera, la imaginació o la capacitat de crear es presenten com un arma de doble tall a l’hora d’escapar cap endavant i construir la nostra pròpia realitat.
Totes aquestes escenes oníriques estan perfectament construïdes gràcies a unes interpretacions magistrals i un desplegament de mitjans capaç de deixar sense respiració a qualsevol. Efectes especials, una selecció musical que funciona a la perfecció i projeccions de vídeo tant en directe com en diferit ens recorden que els límits de l’espai escènic són inexistents.
Aquesta immensa obra d’art arriba directa al cor dels espectadors per recordar-los que l’impuls de progrés és inherent als éssers humans i que quedar-se quiet no només és impossible, sinó que a més, no serveix per a res. Perquè com diu el propi text “el món sempre va cap endavant”.