Quan va sortir la programació del Lliure, “Àngels a Amèrica” va ser una de les primeres propostes que vaig seleccionar d’anar a veure. No me la volia perdre, en tenia moltes ganes tot i que no he vist cap de les versions que s’han estrenat durant tots aquests anys (sèries, teatre,…).
“Àngels a Amèrica” és una obra de teatre del dramaturg i guionista nord-americà Tony Kushner. Està dividida en dues parts: “S’acosta el mil·lenni” i “Perestroika”. L’obra original te una durada aproximada d’unes set hores, la versió que es pot veure al Teatre Lliure ha estat reduïda a unes quatre hores.
Penseu que el que llegireu és la recomanació d’algú que no ha vist, ni llegit cap versió d’aquesta obra, per tant el que he escrit es basa principalment en opinar sobre el que vaig sentir, el que em va transmetre aquest muntatge, el que m’ha mancat i el que no he acabat d’entendre.
La primera part “S’acosta el mil·lenni” em va agradar moltíssim, la segona “Perestroika” , molt més farcida de simbolismes i escenes del tot surrealistes, em va costar molt més d’entendre. Em va costar d’entendre, perquè, segons la opinió d’un bon amic, que ha llegit el llibre, ha vist la sèrie i ha vist l’obra, l’adaptació de l’obra i la retallada que fa l’Albert Arribas han estat la causa de que moltes de les escenes de l’obra i l’evolució d’alguns dels personatges, jo no les acabés d’entendre.
I és que jo em pregunto…,en quin moment i perquè la mare d’en Joe Pitt canvia la seva actitud envers al principi?
I posats a fer una obra maratoniana, perquè aquesta retallada?
I perquè el paper de Belize, amb tanta importància dins de l’obra i escènicament ,no l’ha interpretat un actor negre?
Hi havia necessitat que el personatge de Harper Pitt fos tan exageradament còmic en algunes escenes?
Punts a millorar : Més fluïdesa entre escenes. Millorar el to i la projecció de les veus d’alguns actors. Deixar una mica de banda l’humor i no banalitzar amb un tema tan seriós com és el de la Sida.
Punts a destacar: El tema principal (la malaltia, les seves conseqüències i de com cadascun afronta la seva sexualitat) i els subtemes que l’envolten (política, església i societat). Una posada en escena magnífica. Una escenografia molt ben adaptada a les exigències de l’autor. Que tots els actors principals representin a un o més d’un personatges secundaris. El joc de gèneres entre femení i masculí, indistintament del sexe que representen. Destacar la frescor i el gran treball interpretatiu dels integrants de la Kompanyia Lliure, i les incommensurables actuacions de Pere Arquillué en el paper de Roy Cohn (un personatge real) , Vicky Peña en el paper de Hannah Pitt i Joan Amargós en el paper de Prior Walter.
Tot i que el missatge final de l’obra és esperançador i ple d’optimisme (Prior Walter segueix viu, aconsegueix conviure amb la Sida), és evident que encara falta molt camí a recórrer. Perquè encara que creiem que avui en dia el tema de la Sida està controlat, malauradament segueix sent un dels problemes més greus dins de la salut pública en molts països del món.
****/***