Àngels a Amèrica com a profecia, o com a sortilegi, o com a visió. Hi ha textos que tenen la capacitat de quedar-se arraulits dins el repertori internacional per a reaparèixer, quan cal, en forma de reverberació o de presència amb poder per a donar llum a un moment donat de la història. En aquest cas, el miracle consisteix en la facultat de prefigurar unes circumstàncies que descriuen el nostre present.
David Selvas proposa una posada en escena perspicaç en què l’Amèrica moribunda de Kushner és també el germen de l’ascens del neocapitalisme liderat per Reagan i Thatcher que començava a arrasar els avenços socials assolits les dues dècades anteriors. La SIDA com a epidèmia, com a plaga i com a símptoma del mal.
Els àngels de Selvas proposen una restauració de l’allò hum, a través de l’acceptació de sí mateix i dels seus propis límits, de la pròpia malaltia, de l’acceptació del dolor i del mal, el què permetrà veure els àngels de què parla Kushner. Hi cap la comèdia negra, l’al·lucinació surrealista, l’èpica i la intimitat més fonda.
Grans moments de Pere Arquillué, amb un domini del tempo i de l’art de dir la paraula just quan toca. I bon Joan Amargós, a qui ens agradaria tornar a veure d’aquí a deu anys, amb deu anys més a les espatlles.
Àngels a Amèrica creix, i la Kompanyia diu adéu amb honors de companyia gran i amb l’honor d’haver-se acarat a un dels cims de la dramatúrgia americana contemporània.